l  cinerama va ser un invent desenvolupat per Fred Waller 31. L’objectiu era fer més amples les pantalles que fins llavors composaven un rectangle molt petit com a camp visual.Waller va construïr per a les forces aèries de Nord-amèrica un display per a projectar els primers simuladors de vol: aquests comptaven amb cinc càmeres, dues a dalt i tres a baix, amb la intenció de cobrir les àrees perifèriques del camp visual humà. Després de la guerra Waller es centrà en Hollywood i creà un conjunt de pel.lícules que foren projectades de manera sincronitzada sobre tres pantalles que es curvaven cap a dins. Waller va obtenir l’ajuda d’un productor, Mike Todd, amb el que creà la primera pel.lícula anomenada: “This is cinerama”. Va ser un gran èxit. La pantalla envolvent va crear la il.lusió de la presència. Morton Heileg 32 i Ivan Sutherland 33 també es varen interessar per la tecnologia desenvolupada per Waller

 

.
31. Alguns recursos en línia disponibles: biografia de Waller – i dels pioners d el’invent del cinerama - a: http://www.cineramaadventure.com/pioneers.htm#waller ; escrit sobre els sistemes audiovisuals orientat a la simulació en el segle XX de Frenando R. Contreras Medina, de la Universidad Católica de Murcia (UCAM): http://huespedes.cica.es/aliens/gittcus/fediciem.html; sobre el concepte de cinerama consultar lapàgina de Cinerama , Inc i la American Society of Cinematographers: http://www.cineramaadventure.com/  i la web del Widescreen Museum: http://www.widescreenmuseum.com/Widescreen/wingcr1.htm; Es pot ampliar els concepts al voltant de la simulació de principis del segle XX a les obres següents:Grau, Oliver. Virtual Art: From Illusion to Immersion. MIT, Cambridge,  2003, pg 156-158. De Angelis, Gina. Motion Pictures: Making Cinema Magic (Innovators, 11) Oliver Press, Minneapolis, 2004, pg 97.Haines, Richard W. Technicolor Movies: The History of Dye Transfer Printing. McFarland & Company,Jefferson, North Carolina,  2003, pg 66-70. Ward, Peter. Picture Composition for Film and Television, Focal Press, Burlington MA, 2003, pg 94-96.Gubern, R. (1994): "Modelos interactivos de creación audiovisual: nuevas respuestas a viejos interrogantes", en Telos, Marzo-Mayo, 33-38.Maldonado, T.(1994): Lo real y lo virtual. Barcelona, Gedisa.

32. Heilig, fascinat amb les possibilitats del Cinerama (tema II, Fred Waller), patentarà l’any 1958 el “Sensorama”, que es podria definir com la primera màquina més o menys integral de realitat virtual, tot i que no comptava amb la matemàtica informàtica aplicada. El sensorama era una gran màquina que utilitzava so estereofònic, imatges en tres dimensions, resposta sinestèsica –és a dir, activava moviments físics responent a diferents estímuls de l’usuari -  i proporcionava olors ambientals. Es tractava, segons el mateix Heilig, d’un “teatre de l’experiència” o ·”un art de la consciència". El primer model simulava l’experiència de conduir una moto per Brooklyn. Es podia olorar la gasolina i també l’olor de la pizza mentre es passava davant la pizzeria. El sensorama va ser el primer simulador dissenyat per a l’entreteniment.  Heilig també es va interessar en màquines de joc multisensorials, en nous conceptes de cinema i teatre interactiu, els quals anomenava “participatoris”. Heilig va ser també pioner en la construcció del HMD (Head Mounted Display) o casc virtual, que Ivan Sutherland millonaria l’any 1968 incorporant-hi el factor informàtic.

33. Sutherland va combinar cascos virtulas i tecnologies televisives amb computadores que tenian programats models tridimensionals de paisatges i cases. Posteriorment, la NASA i el departament de Defensa nordamericà crearen a partir d’aquestes investigacions experiments com simuladors de vol i en entrenament de tancs i submarins.

 

 

Referències del text:

http://documentalinteractiu.com/pdf/Referències.pdf

Citació recomanada:

Gifreu, Arnau (2012), El documental interactiu com a nou gènere audiovisual. Estudi de l’aparició del nou gènere, aproximació a la seva definició i proposta de taxonomia i d’un model d'anàlisi a efectes d'avaluació, disseny i producció. [Tesi doctoral]. Barcelona: Universitat Pompeu Fabra. Departament de Comunicació.