l terme multimèdia s’aplica des de fa molts anys a la simple juxtaposició de canals sensorials diferents en un projecte integrador. Per exemple, s’adjectiven com a multimèdia productes com un curs d’idiomes basat en quaderns textuals, programes de televisió i cassettes de veu, les projeccions que sincronitzen les imatges de diversos projectors de diapositives i diversos canals de so, o els espectacles teatrals que incorporen elements originalment aliens com projeccions estàtiques o cinematogràfiques, etc.  En el context que ens ocupa “parlem de multimèdia com d’un concepte que sorgeix de la digitalització comuna i la integració conseqüent en un mateix suport informàtic, de text, so, gràfics, fotografies i imatges animades. Deixem conscientment de banda altres estímuls sensorials impossibles de representar a través d’un ordinador convencional amb monitor i altaveus.“ (Ribas, 2000:37)

Segons la definició que ofereix la Wikipèdia 1, el multimèdia és un sistema que utilitza més d'un mitjà de comunicació al mateix temps en la presentació de la informació, com el text, la imatge, l’animació, el vídeo i el so. Aquest concepte és tan antic com la comunicació humana ja que, per exemple, en la conversa normal parlem (so), escrivim (text), observem al nostre interlocutor (vídeo) i accionem amb gestos i moviments de les mans (animació). Amb l'auge de les aplicacions multimèdia per a computador aquest vocable va entrar a formar part del llenguatge habitual. Quan un programa de computador, un document o una presentació combina adequadament els mitjans, es millora notablement l'atenció, la comprensió i l'aprenentatge, ja que s'acosta una mica més a la manera habitual com els humans ens comuniquem tot emprant diversos sentits per a comprendre un mateix objecte o concepte.

Una de les maneres de gestionar aquesta informació multimèdia és la pròpia de l’hipertext. En un hipertext, sovint els nodes coincideixen físicament amb arxius informàtics o, si més no amb una part d’allò que contenen. Enllaçant amb l’afirmació que el programa interactiu és unimedial, Ribas (2000:37) comenta que “l’homogeneïtat introduïda per la digitalització en el tractament dels diversos mitjans comporta que en una xarxa que lliga arxius informàtics sigui en principi estructuralment irrellevant allò que representi el contingut digital d’aquests arxius”. Per tant podem definir un hipermèdia com “una xarxa de peces interconnectades d’informació multimèdia.”

La majoria d’autors tendeixen a parlar d’hipertext o hipermèdia indistintament. Precisament la homogeneïtat entre mitjans és la raó donada per George P. Landow per justificar aquesta sinonímia:

“Puesto que el hipertexto, al poder conectar un pasaje de un discurso verbal a imágenes, mapas, diagramas y sonido tan fácilmente como a otro fragmento verbal, expande la noción de texto más allà de lo meramente verbal, no haré la distinción entre hipertexto e hipermedia.” (Landow, 1995:15).

Hipermèdia és el terme amb què es designa un conjunt de mètodes o procediments per a escriure, dissenyar o compassar continguts que tinguin text, vídeo, àudio, mapes o altres mitjans, i que a més, tingui la possibilitat d’interactuar amb els usuaris. Una imatge amb hipervincles i text és un exemple d’hipermèdia. Un dels primers sistemes d'hipermèdia creat va ser l'Aspen Movie Map 2. L'enfocament hipermèdia d'aquests continguts els qualifica especialment com a mitjans de comunicació i interacció humanes. En aquest sentit, un espai hipermèdia és un àmbit sense dimensions físiques, que alberga, potencia i estructura activitats de les persones. En contexts específics, s'identifica hipermèdia com a extensió del terme hipertext, en què àudio, vídeo, text i hipervincles generalment no seqüencials, s'entrellacen per a formar un continu d'informació, que pot considerar-se virtualment infinit. Ribas defineix el concepte d’hipermèdia com “una xarxa de peces interconnectades d’informació multimèdia”, i a partir de les reflexions de Josep Blat, diferencia entre aplicació hipermèdia i sistema hipermèdia:

“D’acord amb Josep Blat (BLAT, 2000) definirem una aplicació hipermèdia com una xarxa específica d’informació multimèdia interconnectada. En canvi, considerarem habitualment un sistema hipermèdia com una eina que es pot fer servir, entre altres coses, per a crear aplicacions.” (Ribas, 2000:38).

La utilització de tècniques multimèdia va facilitar el desenvolupament de l’hipertext, una manera de lligar temes mitjançant paraules en els textos permetent l'accés a temes d'interès específic en un o diversos documents sense haver de llegir-los completament fent clic amb el ratolí en les paraules remarcades (subratllades o d'un color diferent) que estiguin relacionades amb la cerca. El programa mostra immediatament en la pantalla altres documents que contenen el text relacionat amb aquesta paraula. Fins i tot, es poden posar marques de posició (bookmarks). Així es controla l'ordre de lectura i l'aparició de les dades en la pantalla, d'una manera més semblant a la nostra manera de relacionar pensaments, en el qual el cervell va responent per lliure associació d'idees, i no seguint un fil únic i lineal.

Però la vinculació interactiva no es limita solament a textos. També es pot interactuar amb sons, animacions i serveis d'Internet relacionats amb el tema de la cerca, la qual cosa ha donat origen al nou concepte anomenat hipermèdia, resultat de la fusió dels conceptes hipertext i multimèdia. Es poden concebre els sistemes d’hipermèdia com organització d'informació textual, gràfica i sonora a través de vincles que creen associacions entre informació relacionada dintre del sistema.

Els continguts multimèdia es poden dividir en dues categories, continguts lineals i no-lineals: els continguts lineals progressen sense control de navegació per part de l'usuari, com en un cinema; els continguts no-lineals ofereixen interactivitat a l'usuari, que pot controlar la progressió, com en en el cas d’un videojoc. També es coneixen com a continguts d'hipermèdia.

Evolució d’Internet

Internet és una immensa xarxa de xarxes d’ordinadors connectats entre si, la qual  permet compartir informació, programes, enviar missatges, etc., amb independència de la localització dels seus usuaris. Tota aquesta revolució de les telecomunicacions té el seu origen en la dècada dels 60 i sota la figura ja descrita de J.C.R. Licklider.

Com va assenyalar Manuel Castells en el seu discurs anomenat “Internet y la Sociedad Red”, durant la sessió inaugural del programa de doctorat sobre la societat de la informació i el coneixement en el marc de la Universitat Oberta de Catalunya l’any 1999:

 “Internet hace referencia a un sistema global de información que está relacionado lógicamente por un único espacio de direcciones global basado en el protocolo de Internet (IP) o en sus extensiones, es capaz de soportar comunicaciones usando el conjunto de protocolos TCP/IP o sus extensiones u otros protocolos compatibles con IP, y emplea, provee, o hace accesible, privada o públicamente, servicios de alto nivel en capas de comunicaciones y otras infraestructuras relacionadas aquí descritas"(Castells, 1999).

L’origen d’Internet deriva de la iniciativa de l’exèrcit d’Estats Units quan va posar en marxa un sistema de comunicacions entre els seus ordinadors per a connectar-los entre si. Els objectius principals eren tenir accés a una determinada informació en diferents punts del país al mateix temps i evitar que un eventual atac trenqués la xarxa militar de telecomunicacions. Es creava d’aquesta manera ARPANET (Xarxa de la Agència de Projectes d’Investigació Avançada), la primera xarxa de comunicacions. Es tractava d’un sistema de connexió de nodes on el mateix sistema, tot i que es destruís algun enllaç, podia reconèixer algun altre circuit (un altre enllaç com a alternativa possible) per arribar correctament al seu destí. La informació viatjava en paquets (col.loquialment, trossos de missatges), un sistema de fragmentació que garantia l’arribada de la informació, a partir d’un protocol anomenat TCP/IP (Transmission Control Protocol – Internet Protocol). Després ARPANET va deixar de tenir interès com a mitjà estratègic per una guerra o altres interessos governamentals i s’ocupà de potenciar el desenvolupament de mitjans per compartir recursos tècnics i humans orientats a la investigació científica. A partir de la implicació d’algunes universitats com les d’UCLA o l’Institut Tecnològic de Massachussets (MIT), el projecte  va anomenar-se INTERNET. Del milió d’usuaris que hi havia en al món l’any 1989 es va passar a 100 milions en deu anys i l’increment actual és exponencial.

Els anys que es poden considerar claus en la història d’Internet són:

1962:  J.C.R. Licklider proposa la primera idea sobre la interconnexió entre diferents ordinadors per a compartir qualsevol informació.
1969: Quatre universitats americanes (UCLA, Santa Bàrbara, Utah i l’Institut d’Investigacions d’Stanford) posen en pràctica la primera connexió d’ARPANET.
1973-1977: Es desenvolupen els conceptes tecnològics bàsics per a realitzar la primera connexió internacional d’ARPANET entre una institució londinenca i una de noruega.
1982-1987: Es crea el llenguatge i el protocol comú a Internet: el TCP/IP. Bob Kahn i Vint Cerf en són els responsables.
1991 Aparició de la World Wide Web, que permet combinar imatges, text i so en un mateix document.
1994: El navegador Netscape Navigator arriba al mercat. Són programes que possibiliten la visualització i navegació a través de pàgines web i els seus enllaços.
2004: Apareix el concepte de Web 2.0 o plataformes col.laboratives.

En relació a l’anàlisi dels conceptes de multimèdia, hipermèdia i la creació de la xarxa, cal esmentar els següents personatges amb les seves específiques aportacions al mitjà: Douglas Engelbart, Ted Nelson, Jaron Lanier,Tim Berners Lee, Steve Jobs i Steve Wozniak (vegi’s esquema en la Taula 2.3).

Taula 2.3. Principals aportacions a la definició d’hipermèdia, multimèdia i Internet

 

 

Cita bibliogràfica:
Assignatura Ficció i no ficció interactives impartida pel professor Xavier Berenguer. Doctorat en Teoria, Anàlisi i Documentació Cinematogràfica (2006-2008). Departament de Comunicació. Universitat Pompeu Fabra.
http://www.upf.edu/pdi/dcom/xavierberenguer/cursos/interact/principal.html

Referències del text:

http://documentalinteractiu.com/pdf/Referències.pdf

Citació recomanada:

Gifreu, Arnau (2012), El documental interactiu com a nou gènere audiovisual. Estudi de l’aparició del nou gènere, aproximació a la seva definició i proposta de taxonomia i d’un model d'anàlisi a efectes d'avaluació, disseny i producció. [Tesi doctoral]. Barcelona: Universitat Pompeu Fabra. Departament de Comunicació.