egons Ribas (2000:36), es pot definir l’hipertext com “una xarxa de peces interconnectades d’informació textual”. Podem definir, doncs, l’hipertext com un sistema d’organització de la informació basat en la possibilitat de moure’s per dins d’un text i visitar textos diferents per mitjà de paraules clau.

Les peces bàsiques que el constitueixen s’anomenen nodes. Es tracta dels documents elementals i atòmics de la xarxa. El criteri per a aquesta diferenciació atòmica és el significat. Els nodes són unitats semàntiques: cada node expressa una sola idea o concepte des del punt de vista característic del contingut.  Els lligams (links) són els elements de la xarxa que connecten els nodes entre ells permetent a l’usuari de desplaçar-se node a node. Habitualment hi ha una petita porció del node origen a la qual el lligam està connectat. Aquesta petita part, que pot ser una paraula, una frase, un fragment d’imatge, s’anomena l’àncora del lligam (Ribas, 2000:37).
L’origen del concepte es remonta a Theodor H. Nelson, el qual va proposar, durant la dècada dels seixanta, un possible sistema “d’escriptura no seqüencial, amb ramificacions que permeten l’elecció del lector”, i el va anomenar hipertext (Nelson, 1981:2 i 1997:12). Tot i així, aquest no arribaria  a eclosionar fins a mitjans dels anys vuitanta, quan els ordinadors personals varen començar a tenir la suficient capacitat per operar amb petits sistemes hipertextuals (Moulthrop, 2003:24). Com Nelson assenyala:

"Con «hipertexto», me refiero a una escritura no secuencial, a un texto que bifurca, que permite que el lector elija y que se lea mejor en una pantalla interactiva. De acuerdo con la noción popular, se trata de una serie de bloques de texto conectados entre sí por nexos, que forman diferentes itinerarios para el usuario." (Nelson, 1981)

George Landow assenyala a Teoría del Hipertexto (1995), fent al.lusió al que comenta el lingüista i professor Geoffrey Nunberg en el seu llibre El Futuro del libro ¿esto matará eso? (1998):

“El vínculo electrónico, el factor definitorio en esta nueva tecnología de la información, produce una lectura multilineal o multisequencial, no lineal. Permitiendo a los lectores elegir su  camino a través de las lexias, el hipertexto traslada en esencia parte del poder de los autores a los lectores”(Nunberg, 1998: 230).

María José Vega, en el seu llibre Literatura hipertextual y teoría literaria (2003), ofereix una de les més recents definicions del concepte d’hipertext on destaca el fet de ser “una xarxa de reemissions sense principi ni fi”:

    “(El hipertexto) está formado por texto y enlaces (links) que pueden abrirse o activarse para remitir a otros textos (o a otros tipos de información visual o auditiva) [o nodos], que, a su vez, contienen enlaces que remiten a nuevos textos [o nodos], y así sucesivamente. En teoría, la red de remisiones no tiene principio ni fin: cada hipertexto procura la posibilidad de continuar la lectura de otro u otros hipertextos, que, a su vez, están unidos a otros y así ad infinitum. Los enlaces no sólo relacionan entre sí textos distintos, sino también textos y otros medios no verbales. (Vega, 2003: 9)”

Stuart Moulthrop , al capítol El hipertexto y la política de la interpretación (2003) del llibre citat de Vega (2003), proposa una definició d’hipertext basat en el concepte central d’”enciclopèdia”, però sense estructura definida:

“Un hipertexto es, en cierto sentido, como una enciclopedia: esto es, una colección de escritos en la que el lector puede moverse libremente en cualquier dirección. Pero a diferencia de una enciclopedia impresa, el hipertexto no se presenta al lector con una estructura previamente definida. Los 'artículos' de un hipertexto no están organizados por título o materia: antes bien, cada pasaje contiene vínculos o remisiones a otros pasajes. Los marcadores de una remisión pueden ser palabras del texto, palabras clave entrañadas en él o símbolos especiales. Al activar el enlace, al escribir una frase en un teclado o al hacer una indicación con cualquier tipo de puntero (o ratón), la página indicada aparece en pantalla.” (Moulthrop, 2003a: 23)

Segons Vega (2003:10), des del punt de vista de les idees d’escriptura no seqüencial i d’interrelació textual, l’hipertext no és fill exclusiu dels nous mitjans electrònics de comunicació i, per extensió, de la informàtica, sinó que també trobem molts casos d’escriptura no seqüencial disposada sobre la pàgina del llibre convencional. En síntesi, considera que les definicions d’hipertext basades en la idea d’escriptura no seqüencial i d’interrelació textual són insuficients. Com assenyala en la següent reflexió, el que vertaderament defineix i diferència l’hipertext del text tradicional és:

“el soporte, ahora electrónico, la capacidad de almacenar información y, sobre todo, de recuperarla de forma múltiple e instantánea, ya que el hipertexto es [...] una vastísima biblioteca más que un libro, y, por ello, multiplica los itinerarios de lectura de forma radical e inmediata. En este caso, la diferencia cuantitativa -de custodia, de accesibilidad, de interrelación- sí procura un importantísimo salto cualitativo.” (Vega, 2003: 10-11)
Aquest nou mitjà d’interacció comunicactiva comporta la transformació no només dels models tradicionals de producció i d’organització textual – ja que passem de la linealitat o seqüencialitat a la multiseqüencialitat -  sinó també dels modes tradicionals de recepció i de valoració discursius, ja que els itineraris de lectura són ara múltiples i no coincidents entre dos actes de recepció. En primer lloc, l’hipertext ens permet accelerar el nostre accés a l’escriptura en general, automatitzant i simplificant la tasca de desplaçar-nos per textos complexos i no seqüencials. En segon lloc, i potser la característica més important des del punt de vista de l’intèrpret: l’hipertext ofereix al lector diferents itineraris de lectura i, per extensió, d’obres en expansió les fronteres  i límits de les quals són borrosos (Vega, 2003: 9).

D’acord amb aquest punt de vista, l’hipertext, al presentar una xarxa de textos o nodes que el lector pot recórrer lliurement en tots els seus sentits, allibera a aquest de la seqüencialitat tancada i limitadora de l’escriptura tradicional. En la ciència de la computació, hipertext és un paradigma en la interfície de l’usuari, que té com a finalitat presentar documents que puguin, segons la definició del mateix Nelson, "bifurcar-se o executar-se quan sigui sol·licitat" (branch or perform on request). La forma més habitual d'hipertext en documents és la d’hipervincle o referències encreuades automàtiques que van a altres documents. Si l’usuari selecciona un hipervincle, fa que el programa de computador mostri el document enllaçat en un curt període de temps.

En resum, a partir de la definició original de Ted Nelson, l’hipertext es considera un document digital, que es pot llegir de manera no seqüencial o multiseqüencial. Un hipertext consta dels elements següents: nodes o seccions, enllaços o lligams i ancoratges. Els nodes són les parts de l'hipertext que contenen informació accessible per a l'usuari. Els enllaços són les unions o vincles que s'estableixen entre nodes i faciliten la lectura seqüencial o no seqüencial pels nodes del document. Els ancoratges són els punts d'activació dels enllaços. Els hipertexts poden comptar amb d’altres elements, però els tres anteriors són els components mínims. Altres elements addicionals poden ser els sumaris i índexs. En aquest sentit, es parla, per exemple, d'hipertexts de grau 1, 2, etc., segons tinguin la quantitat d'elements necessaris. Actualment la millor expressió dels hipertexts són les pàgines web navegables.

Ribas (2000:41) considera els nodes i els lligams com els dos elements bàsics de qualsevol hipertext, però els seus papers són força diferents tot i ser complementaris. Ribas assenyala respecte la selecció objectiva dels nodes:

 “ [...] sempre és relativament senzill trobar raons objectives per a la tria de nodes, la desmembració d’un conjunt d’informació en fragments elementals. Els criteris més habituals són de tipus conceptual – la semàntica prou coneguda pròpia del conjunt d’informació, –, de presentació – la mida de la pantalla, les condicions de legibilitat – o purament funcionals – un arxiu informàtic diferenciat –.” (Ribas, 2000:41)
Però pel que a fa a la tria de lligams, l’autor comenta que “és sempre un procés subjectiu i d’aquí la dificultat d’obtenir hipertextos interessants de forma automàtica”. La major part de la semàntica i la càrrega de significat de l’hipertext rau en l’elecció de la manera de vincular els elements de la informació. En general es pot dir que s’hi troba la part de significat procedent del fet d’estructurar la informació en forma d’hipertext.
Segons el plantejament original de Marc Nanard (1995) recollida per Balpe (1996:34), una manera força elegant de considerar els hipertextos és com a contenidors d’informació i de coneixement de manera simultània. Els nodes són el suport de la informació, els lligams el suport del coneixement i les àncores l’articulació entre tots dos.

En la taula 2.4 resumim les aportacions al mitjà dels següents personatges: Vannevar Bush, John Cage, Fred Waller i Ivan Sutherland. Els casos de John  Cage i Fred Waller, si bé no es troben directament associats a l’hipertext, s’ha considerat important citar-los ja que són exponents de moviments relacionats amb l’ experimentació ens els camps sonor i visual respectivament.

 

Taula 2.4. Orígens, concepte i desenvolupament de l’hipertext

 

 

Cita bibliogràfica:
Assignatura Ficció i no ficció interactives impartida pel professor Xavier Berenguer. Doctorat en Teoria, Anàlisi i Documentació Cinematogràfica (2006-2008). Departament de Comunicació. Universitat Pompeu Fabra.
http://www.upf.edu/pdi/dcom/xavierberenguer/cursos/interact/principal.html

Referències del text:

http://documentalinteractiu.com/pdf/Referències.pdf

Citació recomanada:

Gifreu, Arnau (2012), El documental interactiu com a nou gènere audiovisual. Estudi de l’aparició del nou gènere, aproximació a la seva definició i proposta de taxonomia i d’un model d'anàlisi a efectes d'avaluació, disseny i producció. [Tesi doctoral]. Barcelona: Universitat Pompeu Fabra. Departament de Comunicació.