hipertext ofereix, segons Landow,  l’oportunitat als lectors d’escollir el seu propi camí mitjançant diverses possibilitats, dissolent la base rígida i unidireccional de la literatura tradicional. Una idea nuclear en el seu plantejament és detectar el que considera com un dels principals problemes de l’hipertext: el fet que un usuari pot escollir múltiples camins aleatòriament, però sovint no llegeix la totalitat del text disponible degut a la gran quantitat de branques d’informació de les que es disposen. Així doncs, dues persones poden llegir un mateix text i no coincidir en les conclusions, ja que dependrà del recorregut que hagi seguit cadascú.
Respecte a la tipologia de textos no lineals, podem distingir quatre categories: el text no lineal senzill, el text no lineal discontinu o hipertext, el cibertext determinat i el cibertext indeterminat.

La forma més bàsica de text no lineal el podem trobar en una obra que es bifurca i que ofereix dos camins diferents a escollir. Degut a les múltiples possibilitats i variants que ofereix l’hipertext, és possible que hi hagi textos que passin desapercebuts o que mai arribin a ser llegits. Malgrat totes les teories que envolten l’hipertext, aquest no deixa de ser un sistema senzill, ja que tan sols enllaça diversos conceptes entre si. Malgrat tot, podem distingir-ne tres variants: el concepte general, el concepte implementat (sovint una aplicació informàtica) i el text incorporat en un sistema (i definit per ell). Quan es parla d’hipertext, és comú intentar vincular-lo amb un espai físic, però el concepte essencial de l’hipertext radica en la inexistència de l’espai, ja que es limita a saltar entre un concepte i un altre.

Un cibertext és aquell text que es modifica ell mateix, tot i que algunes funcions són controlades per un agent cibernètic, mecànic o humà. A grans trets, es poden classificar en dos tipus: els que es poden preveure i els que no. Un exemple d’això ho podem veure en els programes de processament de text, els quals donen una resposta en funció a les preguntes de l’usuari, establint així una conversa entre home i màquina mitjançant la intel·ligència artificial d’aquesta. Algunes idees que es desprenen d’això són que l’acció determina l’argument/resposta i que l’usuari és el que determina el seu propi recorregut.

La no linealitat es pot definir com una figura retòrica que pertany als nivells de la bifurcació, l’enllaç, la permutació, el còmput i la poligènesi.  A part d’això, també es pot dividir la línia del discurs amb la línia de la història segons el nombre de referències entre unes i altres depenent de si son singulars, recurrents, singulars múltiples i iteratives. Totes aquestes eines són de gran utilitat a l’hora d’analitzar els hipertextos. En aquest punt, cal fer menció dels diversos nivells que permeten representar una història, com el discurs transcorregut, el discurs emmagatzemat, la història transcorreguda i la història emmagatzemada, en que els elements transcorreguts fan referència a un sol esdeveniment que avança de forma lineal mentre que els elements emmagatzemats són històries potencials que es poden desenvolupar paral·lelament a la trama principal.

 

 

Cita bibliogràfica:
Landow, George P. (1995), Hipertexto. Barcelona: Paidós.
--- (1997), Hypertext 2.0: The Convergence of Contemporary Critical Theory and Technology. Baltimore: Johns Hopkins University Press.
--- (2005), Hipertexto 3.0: teoría crítica y nuevos medios en la era de la globalización. Barcelona: Paidós.

Referències del text:

http://documentalinteractiu.com/pdf/Referències.pdf

Citació recomanada:

Gifreu, Arnau (2012), El documental interactiu com a nou gènere audiovisual. Estudi de l’aparició del nou gènere, aproximació a la seva definició i proposta de taxonomia i d’un model d'anàlisi a efectes d'avaluació, disseny i producció. [Tesi doctoral]. Barcelona: Universitat Pompeu Fabra. Departament de Comunicació.