l lector interpreta el text que llegeix i l’adapta al seu propi context, la qual cosa caracteritza el procés de lectura de l’hipertext. A partir d’aquí es pot establir un paral·lelisme entre l’hiperxtext i la retòrica, la qual segueix unes pautes per dur a terme unes operacions determinades com són la inventio, la dispositio, l’elocutio, l’actio i la memoria. A continuació s’enumera la correlació que fa Gunnar Liestol entre les cinc fases de la retòria respecte a l’hipertext:

- Inventio: selecciona i produeix informació en diversos mitjans.
- Dispositio: combina els elements i estructura els enllaços.
- Elocutio: s’encarrega de la presentació dels continguts.
- Actio: interacció de l’usuari amb la informació.
- Memoria: representació gràfica per a la navegació.

Una altra de les idees fonamentals que s’exposa en el llibre Teoría del hipertexto (1997), és la que afirma que tot i que en l’hipertext sembla que hi hagi un desordre, en realitat hi ha una ordenació dels continguts respecte a la posició dels nodes. D’aquesta forma, el lector pot escollir el seu propi recorregut segons els seus interessos. Així doncs, la no linealitat de l’hipertext és relativa, ja que també cal tenir en compte l’ordenació en l’espai i el temps. Tot i això, no hi ha un ordre estricte en la navegació, però sí que existeixen una sèrie de criteris que condicionen el lector a l’hora d’escollir un o altre recorregut. Aquest fet és equiparable al llenguatge articulat en funció al discurs discorregut.

Amb els darrers avenços tecnològics, l’hipertext ha aportat noves qualitats relacionades amb el món del llenguatge escrit, reforçant el vincle entre autor i lector. Això ha redefinit l’autoritat de l’autor i ha donat un major control al lector. L’hipertext ha aportat diversos recursos com la lectura, la còpia i la navegació de les bases de dades, però la informació es manté fixa i inalterable. En canvi, els hipermèdia permeten la modificació dels continguts, amb els avantatges i inconvenients que això pot significar, ja que es poden modificar segons les preferències individuals de la persona que edita els continguts.
En aquest punt, es poden aplicar els conceptes de la diegesis (quan algú parla i no oculta que és ell qui explica el relat) i la mimesis (quan algú explica un fet però crea la il·lusió de que no és ell qui parla) a la narració dels hipermèdia. A tall de conclusió, podem extreure tres grans aspectes que pretenen complir tant l’hipertext com l’hipermèdia: la interactivitat entre l’usuari i la informació; la integració de diversos mitjans (text, imatges, sons, etc.); i la inclusió d’un context.

 

 

Cita bibliogràfica:
Landow, George P. (1995), Hipertexto. Barcelona: Paidós.
--- (1997), Hypertext 2.0: The Convergence of Contemporary Critical Theory and Technology. Baltimore: Johns Hopkins University Press.
--- (2005), Hipertexto 3.0: teoría crítica y nuevos medios en la era de la globalización. Barcelona: Paidós.

Referències del text:

http://documentalinteractiu.com/pdf/Referències.pdf

Citació recomanada:

Gifreu, Arnau (2012), El documental interactiu com a nou gènere audiovisual. Estudi de l’aparició del nou gènere, aproximació a la seva definició i proposta de taxonomia i d’un model d'anàlisi a efectes d'avaluació, disseny i producció. [Tesi doctoral]. Barcelona: Universitat Pompeu Fabra. Departament de Comunicació.