causa de la vinculació de diversos continguts en l’hipertext, no sempre es pot definir un final clar en un recorregut hipertextual. Per tant, l’hipertext no condueix a un final clar i definit, sinó que l’usuari pot anar enllaçant amb altres continguts segons els seus interessos.

Pel que fa al final clàssic, aquest es pot resumir com la interrupció d’un relat. D’aquesta forma, es finalitza una història en un punt determinat mitjançant la suspensió de la narració. Durant el segle XX, sorgeixen diverses obres experimentals que tracten el tema del final de l’obra per tal de contradir-lo o, fins hi tot, de no crear un final pròpiament dit. Alguns exemples són les novel·les Rayuela, El buen soldado i En el laberinto. Aquestes obres estableixen un vincle directe amb el lector i canvien radicalment les bases establertes de la literatura tradicional, trencant totalment amb el convencionalisme imperant.
Les narracions hipertextuals poden generar diversos finals alternatius que s’ajusten a les eleccions dels lectors. Per tant, cada recorregut narratiu està condicionat per les decisions que pren el lector, obtenint un final diferent per a cada tipus d’acció. Al acabar la lectura d’una obra com Afternoon genera una sensació de falta de final al lector, ja que malgrat haver finalitzat un recorregut de lectura, el lector no ha explorat totes les alternatives proposades. Per tant, s’ha arribat a un final incomplet, ja que el lector no ha pogut llegir tota la història completa perquè s’ha vist forçat a prendre determinades decisions en punts concrets de la narració, ometent les altres possibilitats ofertes per el text.

A grans trets, es pot concloure que les narracions interactives no aporten un final definitiu, tal i com sí fan les obres impreses. També s’afegeix el fet que l’experiència del lector no està guiada ni condicionada, sinó que es dóna un cert marge de llibertat per prendre decisions. Així doncs, observem que les narracions hipertextuals tenen un avantatge respecte a les obres lineals, ja que ofereixen la possibilitat d’obtenir noves experiències cada cop que es llegeix la història gràcies al fet de que hi ha un cert marge d’elecció de les accions que es volen prendre. S’afirma que el lector ha d’escollir una opció per tal d’arribar a un possible final i no deixar-se portar per una ruta sota una elecció aparent que realment no ha estat triada per l’usuari. El lector de l’hipertext tria una opció o una altra en funció de les seves expectatives. Per tant, quan s’escull un camí es fa des de la creença que la opció escollida satisfarà el neguit informatiu del propi lector. El problema que es planteja, però, és el fet que l’usuari mai veurà resolt el seu neguit informatiu perquè la desinformació s’allarga i s’amplia amb nous continguts, la qual cosa fa que el lector faci un recorregut aparentment sense final.

 

 

Cita bibliogràfica:
Landow, George P. (1995), Hipertexto. Barcelona: Paidós.
--- (1997), Hypertext 2.0: The Convergence of Contemporary Critical Theory and Technology. Baltimore: Johns Hopkins University Press.
--- (2005), Hipertexto 3.0: teoría crítica y nuevos medios en la era de la globalización. Barcelona: Paidós.

Referències del text:

http://documentalinteractiu.com/pdf/Referències.pdf

Citació recomanada:

Gifreu, Arnau (2012), El documental interactiu com a nou gènere audiovisual. Estudi de l’aparició del nou gènere, aproximació a la seva definició i proposta de taxonomia i d’un model d'anàlisi a efectes d'avaluació, disseny i producció. [Tesi doctoral]. Barcelona: Universitat Pompeu Fabra. Departament de Comunicació.