om comenta Xavier Berenguer en el seu article “Promeses digitals” (Berenguer, 1996), les imatges sintètiques en moviment varen suposar el gran avenç infogràfic de la dècada dels anys vuitanta. El gran avantatge implícit que comportaren va ser el fet que no només es podien modelar i codificar números, textos, imatges, etc., sinó que a més l'ordinador ens permetia la simulació en quatre dimensions (les tres dimensions espacials més el temps), les mateixes amb les quals percebem la realitat. Així doncs, la primera gran qualitat del digital va ser la representació espacio-temporal. Aquest gran avenç va comportar la fi de la finestra rectangular (escenari teatral, llibre, clixé fotogràfic, pantalla de cinema, monitor de televisió, etc.) i la mal·leabilitat del temps a efectes de representació (i, en particular, la possibilitat de "dibuixar el moviment"). Tot i això, alguns autors com Ignasi Ribas segueixen considerant que, a pesar dels avenços en la representació espacial – sobretot a partir de la proposta dels jocs – el mitjà digital es continua enmarcant dins el que ell anomena “l’imperi del rectangle”. Enllaçant les idees de Berenguer (1996) amb les de l’article "El discurso interactivo de difusión cultural: innovación y lectores electrónicos" d’Ignasi Ribas (2009), aquest últim assenyala en relació els diversos mitjans que es troben en línia:

“El discurs característic d'internet sembla comdemnat a encabir els diversos mitjans en rectangles: des de la finestra del navegador,, lligada inevitablement a la interfície estàndard del sistema operatiu, als marcs interiors, verticals, horitzontals o centrals, les maneres d'ajuntar discursos semblen reduir-se a un joc d'encaixar capses, un avorrit trencaclosques. La confluència bidireccional amb la televisió, el mitjà-capsa per excel·lència, sembla portar-nos de manera inevitable a aquest imperi del rectangle, dues dimensions cartesianes delimitant i creant fronteres artificials per a la col·laboració i integració entre discursos.” (Ribas, 2009)

La segona gran qualitat del digital segons Berenguer és la seva intangibilitat. Respecte aquesta qualitat, l’autor destaca: “La condició etèria de la informació digitalitzada (finalment, llum) es correspon amb el paradigma més modern, en el qual, alhora, tot és i no és. Dit en termes pràctics, amb l'ordinador és possible veure l'invisible.” (Berenguer, 1996). Finalment, l’article cita la interactivitat com a tercera qualitat del mitjà digital. És en aquest punt on l’usuari modifica la lectura de l'obra segons les seves pròpies accions. Respecte aquest punt, considerat el més important, Berenguer assenyala:

“El cinema, el vídeo i la televisió tenen, en termes informacionals, una densitat superior que els llenguatges verbal i escrit, però conserven l'estructura de presentació seqüencial d'aquests llenguatges. En canvi la interactivitat suposa la participació de l'espectador en l'obra; en conseqüència, l'autor ha d'imaginar -i posar a punt- contextos, ambients, espais i estructures on es desenvolupa. Mentre en el terreny educatiu són indiscutibles (segurament transcendentals) els avantatges de la interactivitat, en l'àmbit de la ficció això implica la narrativa no lineal, una fórmula tot just descoberta.” (Berenguer, 1996)

Segons es desprèn de l’anterior reflexió de l’autor, el procés de disseny d'interactius ha de concebre l'obra interactiva de manera arborescent i relacional. L’article conclou afirmant que quan les tres grans qualitats del digital - espacialització, ingravidesa i interactivitat -  es posen en marxa en tot el seu esplendor (i, sobretot, en temps real), aleshores assistim a un espectacle conegut com a "realitat virtual", un espai immersiu, aural i visual en què és possible intercanviar experiències de coneixement, d'entreteniment i de relació.

 

 

Citació bibliogràfica:
Berenguer, Xavier  (1996) “Promeses digitals”. Lleida: Transversal 1, L’era digital.
Ribas, Joan I. (2009), “Integració de mitjans en el discurs interactiu: el cas de la difusió cultural”. Quaderns del CAC, num 31-32, pags 43-53.

Referències del text:

http://documentalinteractiu.com/pdf/Referències.pdf

Citació recomanada:

Gifreu, Arnau (2012), El documental interactiu com a nou gènere audiovisual. Estudi de l’aparició del nou gènere, aproximació a la seva definició i proposta de taxonomia i d’un model d'anàlisi a efectes d'avaluació, disseny i producció. [Tesi doctoral]. Barcelona: Universitat Pompeu Fabra. Departament de Comunicació.