estudi del gènere documental és un camp complex i moltes vegades es fa difícil delimitar un terreny neutral, no exempt de crítiques. A més d’intentar delimitar un context històric i unes propostes de definició, resulta de gran importància resseguir les diferents posicions que varen adoptar els documentalistes durant el primer segle i escaig d’existència del gènere i il.lustrar-ho a partir d’un conjunt de directors i obres concretes.  Erik Barnouw (1996:261) afirma a El documental. Historia y estilo (1996) que les posicions o diferents funcions que anava adquirint el gènere mai no eren excloents, ans al contrari, un director solia assumir una combinació de les diverses funcions o postures adoptades en diferents moments històrics. També remarca que la posició que ha ocupat el documental en la història ha variat en funció de l’època i les necessitats predominants, subordinant-lo moltes vegades al règim imperant i a la funció social corresponent.

A partir dels treballs inicials de Janssen, Muybridge i Marey pretenem resseguir l’evolució del gènere documental a través d’una mica més d’un segle. Aquesta breu aproximació no vol seguir una cronologia lineal, sinó que, a partir bàsicament de la descripció de les modalitats proposades per Bill Nichols a La representación de la realidad. Cuestiones y conceptos sobre el Documental (1991), se citen i enumeren un conjunt de períodes i autors representatius de la història del gènere.

Els directors del gènere han treballat apartats de la gran maquinària de la ficció i  fora dels grans estudis, ja que el seu terreny és la realitat i el món exterior. Als documentalistes els interessa cada vegada més la història i la significació del mitjà a través del qual operen. Honoren i recorden el treball i les paraules d’alguns pioners del gènere, com Louis Lumière i el seu invent, Flaherty i la passió pels altres pobles, Esfir Shub i el muntatge, Dziga Vertov i la innovació estilística, Grierson i la passió per la realitat immediata, etc. Els directors de documentals s’emocionen pel que troben en les imatges i els sons procedents de la realitat, i sempre ho valoren més que no pas el que puguin inventar a partir d’un guió de ficció. La seva manera d’expressar-se rau en la selecció i ordenació de les seves troballes, i les decisions que prenen constiuteixen el discurs que transmeten al món, sempre emmarcats dins la seva pròpia subjectivitat individual. Cada selecció del documentalista es tradueix en l’expressió d’un punt de vista determinat, conscient o inconscient, reconegut o no reconegut. Barnouw (1996:312-313) opina que  un documental no pot ser considerat “la veritat”, sinó la prova o el testimoni d’un fet o una situació emmarcat dins el complex procés històric.

Michael Rabiger (1989:497) ja advertia que la creixent producció de documentals, la seva independència respecte el periodisme informatiu i el seu creixent desenvolupament com a veu cinematogràfica individual podrien tenir conseqüències de gran importància en el futur. Avui en dia es poden realizar documentals sense massa despesa econòmica utilitzant la tecnologia més moderna, ja que els documentalistes no depenen ni dels estudis ni dels centres de producció. Fa dues dècades, Rabiger (1989) apostava per la producció de pel.lícules fetes de manera especulativa, pronosticant un augment considerable de treballs amb segell d’autor, la seva diversificació i alhora la seva independència dels grans centres de poder.

Com succeeix en qualsevol de les altres arts, el cinema ha estat objecte de múltiples classificacions segons diferents criteris i punts de vista establerts al llarg dels anys. Rick Altman, en el seu llibre Los géneros cinematográficos (2000), comenta que el gènere cinematogràfic es pot entendre a partir de diferents significats o punts de vista. La llista que proposa (Altman, 2000:35) és la següent:

1. El gènere com esquema bàsic o fòrmula que precedeix, programa i configura la producció de la indústria.
2. El gènere com estructura formal sobre la qual es construeixen les pel.lícules.
3.  El gènere com etiqueta o nom d’una categoria fonamental per a les decisions i comunicats de distribuidors i exhibidors.
4. El gènere com a contracte o posició a nivell d’expectativa que tota pel.lícula de gènere exigeix al seu públic.

El que proposa Altman suposa un primer nivell d’aproximació sense establir una divisió del gènere en els dos grans blocs clàssics, la ficció i la no ficció.
Per altra banda, Roman Gubern (1993) defineix el concepte de gènere cinematogràfic com “una categoría temática, un modelo cultural rígido, basado en fórmulas estandarizadas y repetitivas, sobre las que se tejen las variantes episódicas y formales que singularizan a cada producto concreto y dan lugar a familias de subgéneros temáticos dentro de cada gran género” (Romaguera, 1999:46).

 

Citació bibliogràfica:
Altman, Rick (2000), Los géneros cinematográficos. Madrid: Ediciones Paidós Ibérica.
Barnow, Erik (1996), El documental. Historia y estilo. Barcelona: Gedisa. 
Gubern, Román  (1993), De John Travolta a Indiana. Jones, Madrid: Espasa Calpe.
Nichols, Bill (1991), La representación de la realidad: Cuestiones y Conceptos sobre el Documental.  Barcelona: Paidós.

Rabiger, Michael (1989), Dirección de documentales. Madrid: Instituto Oficial de Radio y Televisión.

Referències del text:

http://documentalinteractiu.com/pdf/Referències.pdf

Citació recomanada:

Gifreu, Arnau (2012), El documental interactiu com a nou gènere audiovisual. Estudi de l’aparició del nou gènere, aproximació a la seva definició i proposta de taxonomia i d’un model d'anàlisi a efectes d'avaluació, disseny i producció. [Tesi doctoral]. Barcelona: Universitat Pompeu Fabra. Departament de Comunicació.