l terme no ficció ha estat utilizat en el llenguatge cinematogràfic abans que el de documental per a designar a les pel.lícules que no es troben en aquella zona delimitada per la indústria i els espectadors com a cinema de ficció o argumental. El concepte de no ficció va ser forjat a través de diferents etapes històriques, com a  resultat de les transformacions de la gran indústria cultural que necessitava processos i segmentacions ben definits per a la seva expansió. A mesura que el cinema es va tornar més complex i va començar a desenvolupar un llenguatge propi, els gèneres literaris de ficció i no ficció varen començar a aplicar-los a les noves pel.lícules. En els diferents països la conceptualizació i difusió del terme de la no ficció es va donar amb divergències, patint transformacions en el seu significat, recepció i posició en l’ estructura d’exhibició. (Cock, 2009:44)

En la teoria tradicional s’ha definit el terme documental i la no ficció com a termes diferents. El controvertit però extès terme no ficció, utilitzat por diferents teòrics del cinema (però també en textos escrits des de l’antiguitat clàssica), s’ha concebut com un gran gènere del qual una de les possibles formes o modes de representació seria el documental. Com indica Barsam (1992:211), “todos los documentales son películas de no ficción pero no todos los filmes de no ficción son documentales.”

Aquesta distinció s’intueix ja en la primera definició realitzada per Grierson, on s’ intenta diferenciar el documental - considerat com una forma “elevada” de no ficció, doncs implica uns requerimients de dramatització, edició i creativitat - d’ altres formes “menors”, com “les notícies”, “les películ.les de viatges”, “els magazines” i altres “curts d’interès” o “pel.lícules de lectures”, basats en “descripcions planes (o arcaiques) del material natural” (Rosen,1993:66).

Cock (2009:45) opina que aquest intent de diferenciar el documental d’altres formes de la no ficció no deixa de ser complex i més encara enmarcat dins la contemporanitat, quan les fronteres s’estan expandint i borrant: les hibridacions intergenèriques fan que els elements característics de cada gènere es reutilitzin, es transformin i es redefineixin. D’aquesta manera, les pel.lícules científiques, el reportatge, la crònica, el video institucional, industrial o de propaganda, el film assaig, el video educatiu, les pel.licules de naturalesa, les pel.lícules de viatges o turístiques poden tenir moltes semblances amb el documental, arribant en molts casos a confondre’s o confluir amb ell.

Referències del text:

http://documentalinteractiu.com/pdf/Referències.pdf

Citació recomanada:

Gifreu, Arnau (2012), El documental interactiu com a nou gènere audiovisual. Estudi de l’aparició del nou gènere, aproximació a la seva definició i proposta de taxonomia i d’un model d'anàlisi a efectes d'avaluació, disseny i producció. [Tesi doctoral]. Barcelona: Universitat Pompeu Fabra. Departament de Comunicació.