.lustració de la modalitat expositiva: L’època de les expedicions socioetnogràfiques. La finalitat antropològica en el cinema documental. Robert Flaherty i el primer documental de la història. (Fundació de les pel.lícules de no ficció i inicis del gènere documental. Finals del segle XIX i principis del segle XX.)

El pare de Robert Flaherty (1884 -1951)1 era explorador i dedicava els seus viatges a la cerca de recursos minerals en deserts canadencs treballant per United States Steel i d’altres companyies. L’any 1910, amb 26 anys d’edat, el propi Flaherty va iniciar la seva pròpia trajectòria d’explorador a la cerca de jaciments. El va contractar William Mackenzie, que construïa ferrocarrils a Canadà per a descobrir quins tipus de jaciments hi havia a la badia de Hudson.2 L’any 1913 Mackenzie li proposà portar una càmera durant la seva tercera expedició per filmar tot el que es trobés. A Flaherty li va agradar la idea. Va comprar una càmera Bell&Howell, un aparell portàtil per revel.lar i copiar i alguns elements d’il.luminació.3 L’any 1916, mentre preparava la seva pel.lícula per a enviar-la a Nova York, un cigarret encès va caure accidentalment sobre un munt de cel.luloide que es trobava tirat pel terra i als pocs instants, tot el seu material de negatius –uns deu mil metres de pel.lícula– varen convertir-se en no res 4 (Sellès, 2008:15-16).

Llavors va començar a idear estratègies per a reunir fons i poder tornar al nord i finalment va tenir sort que la companyía de pells Revillon Frères s’interessés per les seves proposicions. 5 (Breu, 2009:16) Flaherty va escollir un cèlebre caçador de la tribu itvimuit d’esquimals, Nanook, al qual va assignar el paper protagonista de la seva pel.lícula. Nanook 6 es va convertir en l’eix de les seqüències fílmiques. Com comenta Sadoul (1996):

“Un hombre desconocido, exótico, se había convertido en el héroe de una verdadera    epopeya.(…) Este nuevo método documental – que por un lado se parecía a las ingenuas actualidades reconstruidas de Pathé y Meliès – se oponía al método de Dziga Vertov, el del cine-ojo, microscopio y telescopio al tiempo”. Objetivo cuya presencia debía ignorar el hombre…”(Sadoul, 1996:234)

Després de viure un bon conjunt d’anècdotes i complicacions, a finals d’aquell estiu Flaherty va tornar a la civilització i el mateix hivern la pel.lícula va agafar la seva forma final a la taula de muntatge (Breschand, 2005:13) 7. A principis de l’any 1922, Nannok l’esquimal -considerada com la primera pel.lícula del gènere-, un producte de dues dècades d’exploració i gairebé una dècada de filmació, estava llest per a ser distribuït. Els primers que ho varen visualitzar varen persones relacionades amb la Paramount. Els homes de la Paramount i quatre importants companyies distribuidores visionaren la pel.lícula i li comentaren a Flaherty que la pel.lícula no era susceptible de ser vista a les sales d’exhibició. Finalment l’organització Pathé -d’origen francés, igual que Revillon Freres- va aceptar la pel.lícula per a distribuir-la i va aconseguir presentar-la a l’important sala Capitol de Nova York l’11 de juny de 1922: l’èxit va ser inmediat. La major part dels crítics va pensar que es tractava d’un gran aconteixement. La pel.lícula va representar un èxit de taquilla als Estats Units i en molts països estrangers 8. (Barnouw, 1996:).

L’any 1923, amb un contracte de la Paramount sota el braç i un xec en blanc per gastar-se, Flaherty estava organitzant una expedició a Samoa, un arxipèl.lag del Pacífic. El que passava era que el que s’havia realitzat durant vint anys ara calia fer-ho en un any o dos, temps que ja semblava excessiu per als executius de la Paramount. El grup de Flaherty es va dirigir cap al poblat de Safune, situat a la illa de Savai’i. Li havien indicat que allà hi podria trobar –abans de que fos massa tard– part de l’antiga cultura polinèsia tal i com era abans de l’arribada dels missioners i els comerciants (Barsam, 1992:52).

Moana, 9 presentada l’any 1926, va ser aclamada per alguns crítics com una digna successora de Nanook. Moana va ser un fracàs de taquilla, el que virtualment va acabar les relacions de Flaherty i els grans estudis de Hollywood. (Sadoul, 1996:234). Però Flaherty era encara una figura de fama internacional i de totes parts li arribaven propostes i invitacions.10
Altres cineastes varen filmar pel.lícules sobre pobles primitius: és el cas de Hierba, de l’any 1925, distribuida amb gran èxit per la Paramount, un documental llargmetratge realitzat per Merian C. Cooper (1893 — 1973) i Ernest B. Schoedsack (1893 – 1979). Una realització més autèntica, no tant a l’estil hollywood, va ser la pel.lícula francesa Jornadas Negras (La Croisière Noire, 1926) 11  realitzada per Léon Poirier (Barsam, 1992:54-55). Una de les més clares contribucions al genere cinematogràfic d’exploració i documentació va ser la obra del senyor i la senyora Johnson. Varen acabar el seu primer travelogue l’any 1912. Començaren filmant Congorilla l’any 1929, en el moment en que es produïa la transició cap al cinema sonor (Barnouw,1996:49-50, Ellis i Mclane, 1994:25) 12

Com s’ha descrit anteriorment, un dels primers capdavanters que va treure profit del nou invent dels Lumière va ser Robert Flaherty, a través d’un tipus de documental antropològic i etnogràfic, designat per Barnouw amb el nom d’explorador, a partir de les expedicions finançades de l’època, que varen permetre la primera pel·lícula del gènere. Una dècada després de la presentació de Nanook, el gènere documental de l’explorador es trobava en franca decadència. Però altres gèneres estaven entrant en joc degut als grans canvis socials que estaven succeint.

Notes

1. El nord-americà Robert Joseph Flaherty (1884-1951) va ser l’ideador i primer experimentador d’un mètode documental substancialment oposat a la teoria i a la tècnica de Vertov. Flaherty aplica al cinema el principi socioetnogràfic de l’observació participadora, fonamentalment basat en l’estricta comunicació entre l’observador (el director en aquest cas) i l’observat (el protagonista de la narració). Flaherty inaugura una via informativa humana i poètica (Breu, 2009:14). Ell creu fermament que per documentar la realitat a fons d’un esdeveniment, el director haurà d’aconseguir la directa coparticipació de les persones que el seu objectiu intenta registrar; una manera d’assegurar-se aquesta participació consistirà a viure amb ells, fer-se partícip de la seva quotidianita, dels seus problemes i traumes, dia rera dia. (Sellés, 2008:20-21). Flaherty renuncia al cine-ull i a la presa cinematogràfica feta en viu. De forma gradual pretén trencar la guàrdia del personatge o de la comunitat objecte d’estudi en el film. L’interlocutor haurà d’esdevenir actor, però sempre actor sense simulacions ni fingiments; haurà d’oblidar-se de la càmera i de l’equip de rodatge per viure de forma sincera la vida normal de cada dia. La repetició en presència de la càmera de la vida diària haurà d’excloure la temptació de la fabulació o, fins i tot, de l’exageració. Per aconseguir aquests resultats el cineasta haurà de preveure una llarga i pacient presència de la càmera -aquesta haurà de ser molt discreta i evitarà qualsevol factor que interfereixi en el lliure desenvolupament dels fets-. Aquest pare del documental feia una acurada posada en escena que servia per documentar costums de formes de vida ancestrals que estaven en procés de desaparició. Per aconseguir-ho no dubtava de situar-se a les fronteres de la ficció per mostrar la realitat elaborada artísticament. Després d’observar i estudiar els processos que volia documentar, transmetia la seva visió, la seva interpretació d’allò que havia viscut, i no dubtava a construir una elaborada posada en escena i un acurat muntatge al servei d’aquesta idea. Tots els seus treballs, des de Nanook of the North (1920-1921) i Tabú (1929-1931), realitzat amb col·laboració de l’expressionista Murnau, fins a Man of Aran (1932-34) o Lousiana Story (1932-34), respiren autenticitat, sinceritat i participació, factors que han tingut, posteriorment, en el cinema documental, una gran influència. (Breu, 2009:17) La seva producció està connectada a un cert discurs polític -en aquella època certament inaudit-, com era l’exaltació de la natura i de les formes de vida primitiva que l’avenç de la industrialització portava a la desaparició. Flaherty es plantejava el documental com una eina fonamental per a la comunicació, que havia d’ajudar a la comprensió mútua entre els diferents pobles de la Terra. Defensava la idea que si la majoria de les persones podien estar informades dels problemes d’altres persones de cultures diferents s’adonarien que els éssers humans no són tan diferents entre si, la qual cosa comportaria que es percebés els estrangers com a semblants i s’acceptés la diversitat. Completar informació amb l’ article “El documental de Robert J. Flaherty” de Magda Sellés (1996) Revista Trípode. Número 1. Es recomana la lectura del segon capitol “Imágenes en acción. El documental, explorador” del llibre d’Erik Barnouw El documental. Historia y estilo (1996:34-50).

2. Mackenzie s’havia decidit a transportar per ferrocarril el blat procedent dels camps occidentals de la badia de Hudson per embarcar-los després amb destí a Europa. Els trens i vaixells que transportaven blat portaven també ferro i altres minerals. Es pot aprofundir en els primers anys de Flaherty, la seva vida i el sentit de la seves pel.lícules a les següents obres: The Innocent Eye: The Life of Robert Flaherty d’Arthur Calder-Marshall (1963); The World of Robert Flaherty de Richard Griffith (1972); The Vision of Robert Flaherty: The Artist as Myth and Filmmaker (1988) de Richard Meran Barsam i Paul Rotha; Robert J. Flaherty, a biography de Jay Ruby (1983); The Odyssey of a Film-Maker: Robert Flaherty’s Story. Frances Hubbard Flaherty (1960); Robert Flaherty: a Guide to References and Resources. William T Murphy (1978); Per a aprofundir més en la figura de William Mackenzie consultar el llibre de R. B. Fleming: The Railway King of Canada: Sir William Mackenzie, 1849-1923 (1991).

3. Com no sabia res sobre filmografia, va seguir un curs de tres setmanes a Rochester, Nova York. Durant les seves dues següents expedicions, portades a terme els anys 1914 i 1915, va enregistrar moltes hores de pel.lícula sobre la vida dels esquimals (Barnouw, 1996:35). Aquella activitat fílmica va començar sent alguna cosa causal, però aviat es va convertir en un obsessió que gairebé va eclipsar la seva activitat de buscador de minerals. Es recomana la lectura del segon capitol “Imágenes en acción. El documental, explorador” del llibre d’Erik Barnouw El documental. Historia y estilo (1996:34-50). Les pàgines 34-36 del llibre de Barnouw descriuen sintèticament els primers anys del jove Flaherty. També cal destacar un document autobiogràfic que es troba a The Flaherty Papers, Box 59.

4. Tot el que li quedava era la còpia positiva. En aquell temps no es consideraba factible realizar un nou negatiu a partir d’aquella còpia. A pesar de l’entusiasme que havia despertat la pel.lícula, Flaherty no estava content. Pensava que abusava d’un excés de descripció de viatges, que es tractava “d’escenes sense relació entre si, sense un fil conductor”. Va decidir llavors que havia de tornar al nord per a realitzar un tipus diferent de pel.lícula. Havia de concentrar-se en el personatge d’un esquimal i la seva familia per a revelar fets característics de la seva vida. (Barnouw, 1996:36). Es recomana la lectura del segon capitol “Imágenes en acción. El documental, explorador” del llibre d’Erik Barnouw El documental. Historia y estilo (1996:34-50). Les pàgines 34-36 del llibre de Barnouw descriuen sintèticament els primers anys del jove Flaherty. També cal destacar un document autobiogràfic que es troba a The Flaherty Papers, Box 59.

5. Ens trobem durant una època marcada per la primera gran guerra, entre 1914 i 1918. Durant els anys 1916 i 1920, ja amb tres nenes a la familia, Flaherty va aconseguir suficients fons i l’any 1920 es tornava a encaminar cap al nord. Rebria cinc-cents dolars cada mes per un periode no estipulat, tretze mil dolars per comprar equips i cobrir costos tècnics i tindria un crèdit de tres mil dòlars a Port Harrison per a donar remuneracions als natius. Va tardar dos mesos en arribar a aquell port sub-àrtic situat a la costa nordoriental de la badia de Hudson i allà s’hi va quedar setze mesos. (Barnouw, 1996:37). Completar información al llibre An introduction to film studies de Jill Nelmes (1996:192-197)

6. Com assenyala Magda Sellés (2007:19): “Aquest documental volia transmetre el procés de lluita per la supervivència i narrativament escollia el punt de vista del seu protagonista, el caçador més popular de la tribu d’esquimals itivimuit. Nanook representa la figura central, és el caçador que lluita per sobreviure i ens permet compartir la seva vida. A causa de les limitacions de la seva càmera, que s'accionava mitjançant una maneta, a la baixa sensibilitat de la pel.lícula, que necessitava llum artificial i a les desastroses condicions climatològiques, Flaherty va haver de demanar als seus personatges que realitzessin les activitats normals de manera especial i en moments determinats. Com Nanook li havia agafat molt afecte i sabia que estava contribuint a deixar constància per a la posteritat d'una forma de vida que estava en vies de desaparició, ell i la seva família van facilitar el rodatge i van exercir gran influència en ell, el que va permetre a Flaherty rodar amb "actors"com si es tractés d'un relat de ficció sobre la lluita dels homes contra els elements. Després d’una relació tan llarga amb ells, el tracte de Flaherty amb els seus "actors" era tan natural que podien seguir desenvolupant la seva vida normal davant la càmera sense cap tipus d'inhibicions, de manera que es varen aconseguir resultats molt naturals i convincents. El realisme dels participants en la pel lícula i la vida que portaven eren tan inqüestionables, que la pel.lícula va resultar ser molt més que una representació amb actors. A més, la visió sense tot sentimentalisme que Flaherty tenia de la vida esquimal fa sorgir el tema més ampli de l'home en la seva lluita per sobreviure. Al principi, els distribuïdors no van pensar que Nanook pogués tenir interès per al públic, però s'equivocaven, perquè va atreure a grans masses d'espectadors. I, tanmateix, mentre el públic feia cua per veure la pel lícula, el seu protagonista va morir durant una expedició de caça en l'Àrtic. És difícil imaginar una confirmació més irònica de la veritat tal com Flaherty l'havia presenciat. (Rabiger, 2005:20). Per a ampliar informació i anècdotes consultar el llibre de Richard M. Barsam Documentary, a history of the non fiction film. (1992:36-46), i el llibre de Robert Christopher: Robert and Frances Flaherty: early years and the making of Nanook (2005). També l’ article “El documental de Robert J. Flaherty” de Magda Sellés (1996) Revista Trípode. Número 1. Es recomana la lectura del segon capitol “Imágenes en acción. El documental, explorador” del llibre d’Erik Barnouw El documental. Historia y estilo (1996:38-39), on en aquestes dues pàgines exposa un conjunt de problemes i anècdotes qe va generar la filmació d’aquest documental i de l’estudi de cas “Nanook el esquimal: visiones de un mundo en extinción” dins Análisis de tres clásicos para una antropología de la imagen de Karla Paniagua Ramírez (2007).

7. Flaherty havia après dels errors del passat: la col.laboració total dels esquimals constituïa la clau del seu procediment. Aquesta col.laboració semblava una necessitat filosòfica, però era també una necessitat pràctica, ja que Flaherty treballava sol. Alguns dels esquimals aviat varen arribar a conèixer tant bé la càmera com el propi Flaherty. Els problemes es multiplicaren durant el rodatge de la pel.lícula: a vegades el fred era tan intens que la pel.lícula es partia en trossets; algunes seqüències implicaven llargues jornades de viatge amb parades a iglús construïts en el camí. La construcció de l’iglú també va resultar un problema, doncs era massa petit per a filmar en el seu interior: es va haver de construïr només la meitat d’un iglú i davant de la càmera la famila de Nanook se n’anava a dormir i es despertava enmig del fred i  la intempèrie. Aquest documental volia transmetre el procés de lluita per la supervivència i narrativament escollia el punt de vista del seu protagonista, Nanook el caçador més popular de la tribu d’esquimals itivimuit. Nanook representa la figura central, és el caçador que lluita per sobreviure i ens permet compartir la seva vida. Va col.laborar-hi Charles Gelb, assistent de muntatge, però el propi Flaherty dirigia les operacions en tot moment. Aquesta vegada va incluir en el muntatge primers plans i contraplans, a més a més d’alguns moviments panoràmics i angulacions per a poder transmetre moments reveladors. A diferència dels documentalistes anteriors, Flaherty dominava la gramática del film, tal com aquesta s’havia desenvolupat en les pel.lícules de ficció. Aquesta evolució no només havia modificat les tènciques sinó que havia transformat la sensibilitat del públic. La pericia de representar un episodi des de diferents angles i distàncies en rápida successió havia arribat a ser una part tan essencial del fenomen cinematogràfic que inconscientment s’acceptava com alguna cosa natural. Flaherty havia assimilat aquest mecanismes de la pel.lícula de ficció, només que els aplicava a un material no inventat per un escriptor o un director, ni representat per actors. D’aquesta manera, el drama, amb la seva possibilitat de produir impacte emocional, es lligava amb alguna cosa real, les persones mateixes. (Barnouw, 1996:38-39). Per a més informació llegir: The Innocent Eye; The Life of Robert J. Flaherty d’Arthur Calder-Marshall (1966); Robert & Frances Flaherty: A Documentary Life 1883-1922 de Robert J Christopher (2005). Consultar en línia:"How I Filmed "Nanook Of The North": Adventures With The Eskimos To Get Pictures Of Their Home Life And Their Battles With Nature To Get Food.". The World's Work: A History of Our Time(1922); "Life Among The Eskimos: The Difficulties And Hardships Of The Arctic. how Motion Pictures Were Secured of Nanook Of The North And His Hardy And Generous People". The World's Work: A History of Our Time(1922).

8. Flaherty s’havia gastat en la producció de la seva pel.lícula aproximadament el doble de la suma prevista en els acords incials. El cost total de la producció va arribar als 53000 dolars. Revillon va prestar els fons que faltaven, l’empresa va recuperar la seva inversió i va obtenir substancials beneficis, igual que el seu director. El documental va adquirir d’aquesta manera la llegitimitat financera que li va faltar durant anys. La Paramount va reconsiderar la seva posició i va proposar enviar a Flaherty a qualsevol part del món per a que produïs un altre “Nanook”. (Breschand, 2005:13-14). Cal afegir que, a part del talent innat, Flaherty era un home de gran encant, els seus ulls blaus tenien una vivacitat extraordinària i cridaven l’atenció; de fisic imponent, posseeïa una prodigiosa capacitat de treball, era bon compnay, narrador de contes increíbles i bon bebedor; li agradava la música, es va emportar a la regió sub-àrtica el seu violí i els seus discs de fonògraf per a divertir els esquimals, era admirador i col.leccionista de gravats i dibuixos esquimals, i això s’aprecia en la composició del quadre de varies escenes de la pel.lícula, petites figures perdudes enmig d’inmenses extensions blanques. Fou un creador d’extraordinària sensibilitat, amant de la natura i dels pobles primitius, un cineasta d’una gran honradesa, que va recórrer el món fixant sempre moments molt poètics: una immensa planura gelada,  una illa perduda al mig de l’oceà, els mars del Sud, un marc de vegetació exuberant i intrincada, etc. aquests foren alguns dels escenaris de Flaherty, des d’on va voler informar el gran públic de com vivia la gent en els quatre punts cardinals de la Terra. (Barnouw, 1996:44). Sobre la biografia i vida personal de Flaherty llegir llibre: Robert J. Flaherty, a biography de Paul Rotha i Jay Ruby (1983).

9. Els principis foren esperançadors: els habitants de Safune es sorprengueren i conmogueren quan varen compendre que Flaherty no volia filmar-los amb els vestits que els missioners i comerciants els hi havien entregat. Però hi havia un element clau que no podia reproduir-se com en el cas de Nanook: la lluita per la supervivència. Flaherty hava llegit moltes històries sobre monstres marins però allà no en va trobar cap. La naturalesa era benigna i l’aliment abundant. Finalment Flaherty va trobar la dolorosa prova del tatuatge, un ritual polinesi d’iniciació a la virilitat que gairebé havia desaparegut per influència dels missioners (Barnouw,  1996:46-47). Sobre la biografia de Flaherty llegir llibre: Robert J. Flaherty, a biography de Paul Rotha i Jay Ruby (1983).

10. Flaherty va treballar breument amb Murnau a Tabu, una pel.lícula de ficció que mostra més el segell de Murnau que el de Flaherty. Després de Moana varen passar vuit anys abans que es tornés a filmar un documental segons l’estil de Flaherty (Barnouw,  1996:48).  Per a aprofundir més sobre la filosofia de Flaherty i la temàtica de la seves obres es recomana la lectura de les pàgines 46 a 54 del capitol 3 de Richard Barsam: Exploration, Romanticism, and the Western Avant-Garde (1992). També a Historia Mundial del cine, de Georges Sadoul (1996:235); A New History of Documentary Film de Jack C Ellis i Betsy Mclane (1994:22-24) i a “El documental de Robert J. Flaherty” de Magda Sellés, Trípode (1996, Número 1).

11. Patrocinat per Citroën,  registra un viatge en automòbil sense precedents realitzat des de l’extrem septentrional fins a l’extrem meridional d’Àfrica, per arribar finalment a Madagascar, colònia francesa. L’any 1929 es va començar a treballar en la pel.lícula que portaria el títol de Jornadas Amarillas (Les Croisière Jaune, 1929) i que es va finalitzar molts anys després (Barnouw, 1996:49).

12.  Més informació a They Married Adventure: The Wandering Lives of Martin and Osa Johnson de Pascal James Imperato i Eleanor M (1992). Sellés, Magda “El documental de Robert J. Flaherty” Trípode. Barcelona: Facultat de Comunicació Blanquerna. Març de 1996. Número 1.) i a El documental. La otra cara del cine de Jean Breschand (2004:43)

Referències del text:

http://documentalinteractiu.com/pdf/Referències.pdf

Citació recomanada:

Gifreu, Arnau (2012), El documental interactiu com a nou gènere audiovisual. Estudi de l’aparició del nou gènere, aproximació a la seva definició i proposta de taxonomia i d’un model d'anàlisi a efectes d'avaluació, disseny i producció. [Tesi doctoral]. Barcelona: Universitat Pompeu Fabra. Departament de Comunicació.