l gènere documental es troba encara en un llarg procés de discussió pel que fa a la seva definició (tal com passa amb les propostes de classificació i categorització). Com afirma Bienvenido León (1999:59) a El documental de divulgación científica (1999), en la història del cinema i la televisió, el terme documental ha servit per a designar treballs de naturalesa i característiques molt diverses, com és el cas de noticiaris cinematogràfics, pel.lícules educatives, relats de viatges i programes de televisió de diferents estils i continguts.

Una possible delimitació del terme documental es troba lligada a la seva etimologia, als models teòrics que han sustentat i analitzat aquesta pràctica, a l’evolució de la indústria audiovisual i a la seva respectiva historiografía i crítica. Com indica Alejandro Cock a Retóricas del cine de no ficción postvérité (2009), ja des de 1914 Edward S. Curtis parlava de documentary material i documentary work per a referir-se a les imatges en moviment de no ficció (Plantinga, 1997:27). Uns anys després, durant la dècada dels anys vint, els francesos varen utilitzar ampliament elterme documentaires per a classificar les pel.lícules de viatges i actualitats que llavorsrealitzaven. El cinema va agafar prestat el concepte de document per a designar pel.lícules o preses lligades a la realitat, i és aquest estatut de documentel que marcarà les discussions teòriques al voltant del documental i la seva pròpiaconformació com a discurs de la realitat (Cock, 2009:40).

Les anomenades “actualitats” varen imperar a les sales comercials des de les primeres projeccions dels Lumière fins a finals de la dècada de 1910. En aquell període, les pel.lícules sobre la vida quotidiana, fets sobre actualitat, llocs i cultures exòtiques, tenien una gran acollida entre el públic i s’associaven al cinema d’entreteniment. Tot això va comportar l’aparició tardana de les produccions documentals i del terme per a designar-les. Tot i així, l’aparent estancament del llenguatge audiovisual i de l’estètica de les pel.lícules basades en fets reals va donar pas a un cinema de ficció que, impulsat per la industrialització de la cinematografia i fundat sobre l’exitós model narratiu de la novel.la del segle XX, avançava ràpidament i es convertía en líder comercial en el món sencer (Cock, 2009:43).

Davant d’aquesta realitat, diferents cineastes varen reaccionar oferint alternatives narratives o aportant diferentss concepcions del cinema que es començaven a conèixer com a documental i cinema experimental o d’ avantguarda, segons les necessitats mercantils del moment. Era un tipus de cinema que s’intuïa des dels inicis del cinematògraf, però que no hagués pogut sorgir sense el referent del model ficcional imperant, al qual s’intentava contraposar com a alternativa. Així es va poder donar  una evolució molt important del mitjà i sorgiren grans èxits comercials i de la crítica, com la pel.lícula documental Nanook (Flaherty, 1922) o l’avantguardista Un perro andaluz (Buñuel, 1929). No obstant, es va generar una divisió artificial en tres grans gèneres –ficció, no ficció i experimental - que s’han convertit en l’actualitat en formes o modes de representació, entre els quals les seves fronteres són cada vegada més permeables.

S’atribueix a John Grierson, figura clau de l’escola documentalista britànica, la primera utilització del terme per a qualificar una pel.lícula de Robert Flaherty l’any 1926, desribint-la com a “valor documental”. La pel.lícula era Moana i el que Grierson considerava com a “prova documental” era la recreació de la vida qüotidiana d’un noi polinesi (Rabinowitz, 1994:18)1. En el seu article anomenat Postulados del documental, Grierson comenta el següent respecte Flaherty i la seva manera de realitzar documentals 2:

1) El documental debe recoger su material en el terreno mismo y llegar a conocerlo íntimamente para ordenarlo. Flaherty se sumerge durante un año, quizá dos. Vive con ese pueblo hasta que el relato «surge de sí mismo».
2) El documental debe seguirle en su distinción entre la descripción y el drama. Creo que descubriremos que hay otras formas de drama o, con más precisión, otras formas de cine que las que él elige, pero es importante establecer la distinción esencial entre un método que describe los valores superficiales de un tema, y el otro método que de manera más explosiva revela su realidad. Se fotografía la vida natural, pero asimismo, por la yuxtaposición del detalle, se crea una interpretación de ella.

El mateix Faherty comenta respecte l’ètica i el deure d’un documentalista:

“La finalidad del documental, tal como yo lo entiendo, es representar la vida bajo la forma en que se vive. Esto no implica en absoluto lo que algunos podrían creer; a saber, que la función del director del documental sea filmar, sin ninguna selección [...] La labor de selección, la realiza sobre material documental, persiguiendo el fin de narrar la verdad de la forma más adecuada”(Romaguera i Alsina, 1989:152).
John Grierson (1966:40) afirma que generalment s’agrupen sota la denomincació de documentals totes aquelles obres que utilitzen materials de la realitat, però, a diferència de Paul Rotha, proposa reservar la categoria per a les obres que incloguin alguna aportació artística significativa. Grierson considera documental el tractament creatiu de la realitat i considera que  resulta convenient establir els límits formals de les diferents espècies de documentals.

 

Citació bibliogràfica:
Cock , Alejandro (2009),Retóricas del cine de ficción postvérité. Ampliación de las fronteras discursivas audiovisuales para un espíritu de época complejo. [Tesi doctoral] Bellaterra: Universitat Autònoma de Barcelona.
Grierson, John; HARDY, Forsyth (1966), Grierson on documentary. London: Forsyth Hardy Faber.
León, Bienvenido (1999), El documental de divulgación Científica. Barcelona: Paidós
Plantinga, Carl (1997), Rhetoric and representation in nonfiction film, Cambridge: Cambridge University Press.
Rabinowitz, Paula (1994),They Must Be Represented: The Politics of Documentary. London/ New York: Verso.
Romaguera, Joaquim; ALSINA, Homero (1989), Textos y manifiestos del cine,  Madrid: Cátedra.

Referències del text:

http://documentalinteractiu.com/pdf/Referències.pdf

Citació recomanada:

Gifreu, Arnau (2012), El documental interactiu com a nou gènere audiovisual. Estudi de l’aparició del nou gènere, aproximació a la seva definició i proposta de taxonomia i d’un model d'anàlisi a efectes d'avaluació, disseny i producció. [Tesi doctoral]. Barcelona: Universitat Pompeu Fabra. Departament de Comunicació.