n el llibre publicat l’any 1996 per Erik Barnouw, El documental. Historia y estilo, es diferencien moviments i conjunts de pel.lícules que presenten característiques estilístiques semblants i que realitzen una mateixa funció social, les quals es desenvolupen en un moment històric específic. El nexe comú que presenta la seva classificació es basa en un ofici o professió determinada.

L’obra de Barnouw comença per descriure breument els precedents i antecedents que varen possibilitar la invenció del cinematògraf. Comença centrant l’interès en la figura de Louis Lumière, a qui qualifica de profeta (l’invent fruit de la creació dels germans Lumière va anunciar i profetitzar immenses possibilitats futures).  Un dels primers pioners que va treure profit del nou invent dels Lumière va ser Robert Flaherty a través d’un tipus de documental antropològic i etnogràfic, designat per Barnouw amb el nom d’explorador (degut a les expedicions finançades de l’època que varen permetre la primera pel.lícula del gènere); després examina la figura del reporter (el gènere informatiu seguint les pautes marcades per la propaganda soviètica de l’època), amb un nom propi, Dziga Vertov, seguit per les avantguardes i la seva innovadora aportació al gènere, caracteritzat segons Barnouw a través de  la figura del pintor (els documentalistes mostraven un perfil molt artístic i alhora pictòric i això es manifestava en les seves creacions) i posant l’èmfasi en autors com Walter Ruttman, Jean Vigo i Joris Ivens.  El documental adopta després la faceta d’advocat (el documental emmarcat en un context social, defensant les causes del poble i la societat) on la figura central de Grierson i l’escola britànica adquireixen un protagonisme destacat. I preparant-nos per la segona guerra mundial, planteja el capítol toc de clarinet (on l’autor exposa clars exponents de les pel.lícules de propaganda de la segona guerra mundial), on els exponents són Humphery Jennings i Frank Capra; acabada la guerra enllacem amb el matrimoni Thorndike, que encapçalen el capítol del  fiscal acusador (que jutja i condemna els crims de guerra de la segona gran guerra) i el de perfil poeta (caracteritzat per buscar un llenguatge metafòric, qüotidià o neorrealista), capítol en què destaquen Arne Sucksdorf i Bert Haanstra. Ja cap al final del llibre glossa el documental des del punt de vista del cronista (basat en la crònica històrica de finals dels anys cinquanta i principis dels seixanta), amb Jean Rouch, i arriba a la figura del promotor (quan els treballs són patrocinats per institucions i empreses privades), amb Edward Murrow, entre d’altres; Fred Wiseman i Richard Leacock il.lustren el capítol sobre el documental observador (centrat en l’anomenat cinema directe nordamericà),  seguit per Chris Marker i el documental com a agent catalitzador (que desglossa i descriu el Cinema Vérité francés),  el guerriller (exposició de documentals político-militants de les dècades dels seixanta i setanta) i la producció videogràfica focalitzada en la figura de John Alpert. Com a tancament planteja un extens capítol final, el moviment (que abarcaria l’heterogeni documental dels anys vuitanta i noranta). Les últimes tendències no es troben recollides en el llibre ja que va ser publicat l’any 2001.

Quadre 3. Esquema classificació d’ Erik Barnouw (modes històrics)

 

 

Referències del text:

http://documentalinteractiu.com/pdf/Referències.pdf

Citació recomanada:

Gifreu, Arnau (2012), El documental interactiu com a nou gènere audiovisual. Estudi de l’aparició del nou gènere, aproximació a la seva definició i proposta de taxonomia i d’un model d'anàlisi a efectes d'avaluació, disseny i producció. [Tesi doctoral]. Barcelona: Universitat Pompeu Fabra. Departament de Comunicació.