ichael Renov i Brian Winston aposten per una aproximació deconstructiva del documental. Winston (1993:21) reflexiona sobre el discurs científic i documental, tot arribant a la conclusió que el primer s’ha invocat per legitimar al segon i ser-ne el seu estàndard. Per a  Renov (1993:2-3), els termes de la jerarquia establerta entre ficció i no ficció han de ser desplaçats i transformats. La “no ficció” és per aquest autor valuosa com a categoria però en el supòsit que necessàriament inclogui elements de ficció i viceversa.

Renov afirma que una visió que assumeixi el documental com un discurs totalment sobri fallarà en la comprensió de les fonts profundes de la no ficció, puix que és l’estatus diferencial històric del referent allò que distingeix al documental de la seva contrapart ficcional i no les seves relacions formals. Conclou afirmant que el documental comparteix l’estatus de totes les formes discursives en referència al seu caràcter tròpic o figuratiu i, seguint la línia d’altres autors contemporanis, diu que totes les formes discursives - el documental inclós - són, si no ficcionals, almenys fictícies (Renov, 1993: 8).

Michael Renov (1993) parteix de la teoria poètica per a dur a terme la seva classificació, un camp molt allunyat del de Barnouw, l’historiogràfic. Renov proposa una divisió centrada en el procés concret de la composició, funció i efecte, basat en quatre tendències o funcions retòrico-estètiques fonamentals, les quals actúen segons ell com a modalitats de desig, que han estat l’aliment durant dècades del discurs sobre el documental. Són les següents:

1. Gravar, revelar o preservar. Es la funció mimètica comuna a tot el cinema, molt associada al gènere documental. En aquesta categoria es podrien incloure tant el documental antropològic o etnogràfic (representat per Robert Flaherty principalment) fins als diaris personals.
2. Persuadir o promoure. Funció considerada com a retòrica per Renov, és a dir, la cerca de tècniques argumentatives i estètiques de persuasió per aconseguir objectius socials o personals. Podríem citar a mode d’exemple l’escola britànica i el documental tipus de Grierson, però també s’hi podría incloure Noche y Niebla d’Alain Resnais, pel fet que per Renov la persuasió és una tècnica transversal a totes les altres funcions.
3. Analitzar o qüestionar. Funció mimètico/racional que seria un reflex més “cerebral” del primer mode en el qual l’actitud estètica buscaria la implicació activa de l’audiència. En aquest model podríem situar els documentals sorgits dels corrents  del Direct Cinema i el Cinéma Vérité, tot i que aquesta funció també es podria localitzar en documentals pioners com els del rus Dziga Vertov, o contemporanis com els d’Alain Resnais o Chris Marker .
4. Expressar. Es la funció estètica, la qual ha estat estretament lligada a la forma documental, de la pròpia realitat, però alhora ha resultat la més poc valorada i refusada a causa de l’actitud científica imperant en la societat. La funció estètica és la predominant en nombrosos corrents, com el dels avantguardistes - quan el documental s’apropa a les arts pictòriques o a la poesia - o el del documental antropològic de Robert Flaherty.

Renov reconeix que aquestes modalitats no són peculiars del documental, ni excloents d’allò que no és documental, però per a ell testifiquen la riquesa i variabilitat històrica de les formes de la no ficció en les arts visuals i les seves possibilitats retòriques.

Quadre 4. Esquema classificació de Michael Renov (modes de desig)

 

 

Referències del text:

http://documentalinteractiu.com/pdf/Referències.pdf

Citació recomanada:

Gifreu, Arnau (2012), El documental interactiu com a nou gènere audiovisual. Estudi de l’aparició del nou gènere, aproximació a la seva definició i proposta de taxonomia i d’un model d'anàlisi a efectes d'avaluació, disseny i producció. [Tesi doctoral]. Barcelona: Universitat Pompeu Fabra. Departament de Comunicació.