l model de Nichols ha estat el més estudiat i alhora criticat en el camp de la teoria documental contemporània. Les seves categories es basen en la combinació de variables d’estils de filmació i pràctiques materials. Les primeres classsificacions les va realizar a partir de distincions narratològiques entre els estils directe i indirecte, les quals varen evolucionar fins a consitutir quatre modes documentals bàsics: Expositiu, observacional, interactiu i refexiu (Burton, 1990)1. Després, en la seva obra posterior, canvia el mode interactiu pel participatiu i introdueix dues modalitats noves, la poètica i la reflexiva. Finalment, en el seu tercer llibre revisa i amplia els seus treballs anteriors incorporant la modalitat performativa.

Com Nichols (1991:65) comenta, les situacions i els events, les accions i els assumptes, poden representar-se de diferents maneres. Les modalitats de representació són formes bàsiques d’organitzar textos en relació amb certes característiques o convencions recorrents. L’autor insisteix que la seva anàlisi i categories tenen una cronologia històrica, ja que els nous models es gesten a partir d’una insatisfacció amb el model predominant en una època determinada, tot i que aquest factor no impedeix la coexistència dins la mateixa època de moviments o documentals específics. Nichols ho afirma de la següent manera:

     “Las nuevas modalidades transmiten una nueva perspectiva sobre la realidad.     Gradualmente, la naturaleza convencional de este modo de representación se torna cada vez más aparente: la conciencia de las normas y convenciones a las que se adhiere un texto determinado empiezan a empañar la ventana que da a la realidad. Entonces está próximo el momento de la llegada de una nueva modalidad de representación.” (Nichols, 1991:66).

En els seus últims llibres, Bill Nichols parla del caràcter retòric del documental, tot i que ho fa tímidament i amb algunes inconsistències. A La Representación de la Realidad (1991)separa la retòrica de l’estil: “la retórica nos aleja del estilo, llevándonos hasta el otro extremo del eje entre autor y espectador” (Nichols, 1991:181) i l’associa amb l’argumentació i la persuasió més ideològica o gairebé enganyosa: “la retórica implica la elaboración de una causa persuasiva, no la descripción y evaluación de hechos perjudiciales o menos atractivos, aunque su revelación fuera necesaria” (Nichols, 1991:183).
En el llibre Introduction to documentary (2001), Nichols continua argumentant d’una manera tímida però directa que el documental és una forma retòrica i cita a alguns dels clàssics com Ciceró, Quintilià i Aristòtil per a justificar tal afirmació. Sosté que la veu del documental és la veu de l’oratòria: la veu del cineasta assumint una posició sobre aspectes del món històric i convencent sobre els seus mèrits. Una posició que afronta els aspectes del món subjectes a debat (és a dir, aquells que no es basen en proves científiques, que depenen de l’enteniment, la interpretació, els valors i el judici). Nichols assenyala que aquest mode de representació requereix una forma de parlar fonamentalment diferent a la lògica i a la narrativa: és la retòrica, tot i que novament torni a asociar-la amb l’ argumentació i la separi clarament dels discursos científics o literaris en els quals sempre es troba present també (Nichols, 2001:49). Les modalitats de representació en el documental descrites per Nichols són aquestes sis:

1. Modalitat expositiva. S’associa amb el documental clàssic basat en la il.lustració d’un argument a través de les imatges. Es tracta d’una modalitat més aviat retòrica que no pas estètica, dirigida directament a l’espectador a través dels usos dels títols de text o les locuciones que guien la imatge i emfatitzen la idea d’objectivitat i de lògica argumentativa. Va sorgir del desencis generat per la baixa qualitat del divertiment del cinema de ficció. Destaquen en aquesta modalitat l’època de les expedicions socioetnogràfiques (la finalitat antropológica en el cinema documental, sobretot a partir de l’obra de Robert Flaherty) i el moviment documental britànic (la finalitat social en el cinema documental, liderada per John Grierson i els documentalistes de l’escola britànica). (Nichols, 1991:68-72 i Nichols, 2001:105-109)
2. Modalitat poètica. Es vincula el seu origen amb l’aparició de la avantguardes artístiques en el cinema, i per això inclou molts dels artefactes representatius d’altres arts (fragmentació, impressions subjectives, surrealisme…). Es tracta d’una modalitat que ha reaparegut en diferents èpoques i que en molts documentals contemporanis torna a agafar força i presència. Té la voluntat de crear un to i estat d’ànim determinat més que proporcionar informació a l’espectador, com seria el cas de les modalitats expositiva i observacional. Destaquen en aquesta modalitat les avantguardes dels anys 20 i 30 (la finalitat estètica en el cinema documental liderada per Walther Ruttman, Jean Vigo i Joris Ivens) i les pel.lícules properes a l’art i al neorealisme (la finalitat artística i poètica del llenguatge documental plasmada en les aportacions d’Arne Sucksdorf i Bert Haanstra) (Nichols, 1991:72-78 i Nichols, 2001:102-105).
3.  Modalitat reflexiva. Mode que té com a objectiu la presa de consciència per part de l’espectador del propi mitjà de representació i dels dispositius que li han donat autoritat. El documental no es considera una finestra oberta al món, es considera com una construcció o representació d’aquest, tot procurant que l’espectador adopti una posició crítica davant de qualsevol forma de representació. Nichols la considera la tipologia més autocrítica i autoconscient. Va sorgir del desig de fer que les pròpies convencions de la representació fossin més evidents i per a posar a prova la impressió de la realitat que les altres modalitats (en una primera formulació, l’any 1991 Nichols estableix quatre modalitats bàsiques basant-se en el llibre The Social documentary in Latin America de Julianne Burton) transmetien normalment sense cap tipus de problema. Es tracta de la modalitat més introspectiva: utilitza molts dels recursos d’altres tipus de documental però els porta fins al límit per tal que l’atenció de l’espectador se centri tant sobre el recurs com sobre l’efecte. Destaquen en aquesta modalitat les notícies documentades durant els primers anys del segle XX a Rússia (la finalitat ideològica en el cinema documental, encapçalada per Dziga Vertov) i alguns autors més contemporanis com Jill Godmilow i Raúl Ruiz, entre d’altres (Nichols, 1991:93-114 i Nichols, 2001:125-130).
4. Modalitat observacional. Es tracta de la modalitat representada pels moviments cinematogràfics del Cinema Vérité francès i el Direct Cinema nord-americà, els quals, a pesar de mostrar diferències importants, comparteixen uns desenvolupaments tecnològics comuns (equips portàtils, lleugers i sincrònics) de principis dels anys seixanta. Aquests, combinats amb una societat més oberta i un conjunt coherent de teories fílmiques i narratives, varen permetre un apropament diferent als subjectes, prioritzant els directors una observació espontània i directa de la realitat.  Va sorgir arran del desacord amb la voluntat moralitzadora que el documental expositiu generava. Aquesta modalitat va permetre al realitzador registrar la realitat sense involucrar-se amb el que feia la gent quan aquesta no es dirigía explícitament a la càmera. Destaca aquí el moviment del Cinema Vérité a França, el Cinema Directe nord-americà o el Candid-Eye canadenc (la finalitat sociològica en el cinema documental, sent liderada per Jean Rouch, Edgar Morin i Mario Ruspolli, entre d’altres) (Nichols, 1991:66 i Nichols, 2001:109-115).ç
5. Modalitat participativa (en els seus origens interactiva). Desenvolupada principalment en el cinema etnogràfic i en les teories socials d’investigació participativa, mostra la relació entre el realitzador i el subjecte filmat. El director es converteix en investigador i entra en un àmbit desconegut, participa en la vida dels altres, guanya l’experiència directa i profunda i la reflecteix a partir del cinema. Aquest mode de representació es troba present en pel.lícules com Celovek kinoapparatom (Vertov, 1929) o Chronique d´un été (Rouch i Morin, 1960). La modalitat observacional limitava al realitzador al moment present i demanava un desaferrament disciplinat dels propis successos. El documental participatiu fa més evident la perspectiva del realitzador, que s’involucra en el propi discurs que realitzava. Els directors volien entrar en contacte amb els individus d’un mode més directe sense tornar a l’exposició clásica, i d’aquí van sorgir estils d’entrevistes i diferents tàctiques intervencionistes, permetent al realitzador participar d’una manera més activa en els esdeveniments. També el realitzador es podia convertir en el propi narrador de la història, explicant fets succeïts a través dels testimonis i/o experts. A aquests comentaris se’ls sol afegir metratge d’arxiu per facilitar les reconstruccions i evitar les afirmacions interminables del comentari omniscient. Destaquen les figures de Jean Rouch, Emile de Antonio i Connie Filed, entre d’altres (Nichols, 1991:78-93 i Nichols, 2001:115-125).
6. Modalitat performativa. Últim mode introduït per Nichols, aparegut fa relativament poc temps, qüestiona la base del cinema documental tradicional i dubta de les fronteres que tradicionalment s’han establert amb el gènere de la ficció. Focalitza l’interès en l’expressivitat, la poesia i la retòrica, i no en la voluntat d’una representació realista. L’èmfasi es desplaça cap a a les qualitats evocadores del text i no tant cap a la seva capacitat representacional, apropant-se de nou a les avantguardes artístiques més contemporànies. Aquest nou mode de representació va anar sorgint gràcies als models anteriors i les mancances o defectes que segons alguns autors presentaven els clàssics. Un exponent clar en seria el director nord-americà Michael Moore, entre d’altres (Nichols, 1994:92-106 i  Nichols, 2001:130-138).

En resum, segons Nichols cada modalitat desplega els recursos de la narrativa i el realisme d’una manera diferent, elaborant a partir d’ingredients comuns diferents tipus de text amb qüestions ètiques, estructures textuals i expectatives característiques per part de l’espectador.

Quadre 5. Esquema classificació de Bill Nichols (modalitats de representació de la realitat)

 

1. L’origen de les quatre modalitats va començar com una distinció entre els modes directe i indirecte en el treball del mateix Nichols: Ideology and the image. Julianne Burton es va encarregar llavors de revisar i polir la distinció inicial convertint-la en una tipología de quatre parts a “Toward a History of Social Documentary in Latín America”, a la seva antologia The Social Documentary in Latín America (Pittsburgh, University of Pittsburgh Press, 1990), pp. 3-6.

Referències del text:

http://documentalinteractiu.com/pdf/Referències.pdf

Citació recomanada:

Gifreu, Arnau (2012), El documental interactiu com a nou gènere audiovisual. Estudi de l’aparició del nou gènere, aproximació a la seva definició i proposta de taxonomia i d’un model d'anàlisi a efectes d'avaluació, disseny i producció. [Tesi doctoral]. Barcelona: Universitat Pompeu Fabra. Departament de Comunicació.