esulta força evident que les categories estudiades de Barnouw, Renov y Nichols són incompletes i presenten problemes com qualsevol tipus de classificació que es pretén establir.
Des dels seus inicis, com hem vist, el documental ha estat un gènere poc delimitat.  En el gènere documental, la realitat sembla mostrar-se aparentment transparent, pura, sense manipulació, al contrari de la ficció cinematrogràfica. La convivència de documental i ficció dins del cinema modern ha traspassat les fronteres ètiques i estètiques dels dos gèneres, arribant al punt actual on es desconeixen els límits entre realitat i ficció. Com a exemple d’aquest concepte (i situat en el present) podem citar el fals documental, una de les últimes manifestacions de la hibridació entre documental i ficció. El cas dels fals documental és interessant: es basa en la successió d’esdeveniments falsos a partir de les tècniques i els mecanismes propis del gènere documental, generant a vegades intel.ligents paròdies que qüestionen l’objectivitat i les característiques essencials del gènere en sí. El fals documental és una de les manifestacions més evidents de les discutibles fronteres establertes entre gèneres, provocant incertesa a nivell de macrogènere respecte d’on es troben els límits entre la realitat i les estructures narratives. Es tracta d’un element més a sumar en aquest periode de qüestionament global o etapa de la sospita. Ara bé, les propostes de classificació del documental convencional examinades, tot i ser útils i fins i tot didàctiques en certs casos, presenten alguns problemes i limitacions que volem recordar.

L’agrupació dels documentals per funcions socials proposada per Barnouw pot haver servit a l’estructuració pedagògica del seu llibre, i de fet convé atribuir-li mèrit d’haver recopilat, descrit i exemplificat els principals passatges de la història del gènere. A més a més, el llibre fuig de l’academicisme i d’una estructuració d’indexació rígida, com és el cas del llibre de Richard M. Barsam Nonfiction Film: a Critical History (1992) i presenta la història com si es tractés d’un conte, amb un estil narratiu que sembla extret de les bones novel.les, de manera amena i amb anècdotes que li donen un punt d’originalitat. Tot i això, els capítols (entesos com a fases o categories que desglossa) presenten problemes de cara a una anàlisi profunda, ja que centrar i focalitzar el gènere a la supeditació d’un conjunt de funcions comporta el fet d’haver de deixar altres qüestions importants al marge. Amb aquest sistema de classificació, Barnouw crea una mena de compartiments tancats on inclou diferents directors i pel.lícules, negant així la interconnexió entre persones i moviments i les múltiples possibilitats que se’n derivarien (Cock, 2006:14). Des d’aquest angle, la classificació que estableixen altres autors com Nichols o Barsam resulta molt més clarificadora i entenedora: Nichols presenta menys modalitats i les descriu amb profunditat i Barsam se centra en els períodes històrics, diferenciant les dues grans guerres i els períodes d’entreguerres o de postguerra (d’aquesta manera crea particions cronològiques en el temps, una manera de delimitar bé els diferents períodes). A pesar d’això, Barsam no presenta una categorització clara, sinó que es limita a exposar la història i els moviments més importants.

Pel que fa a Renov, i d’acord amb Cock (2006), les seves categories no són exlcusives ni tancades i són extrapolables a d’altres àmbits, amb la qual cosa es desmarca clarament del plantejament teòric proposat per Barnouw. Però les deficiències que presenta el model d’anàlisi de Renov són bastant similars a les de Barnouw. Renov afirma que la seva categorització no és cronològica ni evolucionista - en una crítica indirecta a Nichols -, i a pesar de tot no deixa d’associar directament algunes de les seves categories amb moviments documentals històrics i a realitzar judicis que mostren una certa escala de valors entre la funció considerada com la més elemental (gravar, revelar i preservar) i les més complexes (analitzar, qüestionar i expressar). Aquesta categortizació limita els usos de les pel.lícules de no ficció, els quals poden ser tan variats com els usos de les de ficció o de la pròpia comunicació humana (Cock, 2006:16).

Pel que fa a Nichols, tot i admetre que hi ha una coherent cronologia lineal i una evolució implícita cap a una complexitat i multiplicitat de modalitats, en realitat moltes d’aquestes modalitats han estat potencialment disponibles des dels orígens del cinema documental i la història del cinema d’autor. Cada modalitat ha denotat un període de predomini en regions o països determinats, però les modalitats també tendeixen a combinar-se i alterar-se dins de pel.lícules determinades. Actualment els enfocaments més antics o més traidicionals no desapareixen, sinó que coexisteixen amb els nous que van sorgint. El que funciona en un moment determinat i el que compta com una representació realista del món històric no és senzillament una qüestió de progrés cap a una forma definida d’expressar la veritat, sinó de lluites pel poder i l’autoritat dins dels propi escenari històric (Nichols, 1991:67).

 

Referències del text:

http://documentalinteractiu.com/pdf/Referències.pdf

Citació recomanada:

Gifreu, Arnau (2012), El documental interactiu com a nou gènere audiovisual. Estudi de l’aparició del nou gènere, aproximació a la seva definició i proposta de taxonomia i d’un model d'anàlisi a efectes d'avaluació, disseny i producció. [Tesi doctoral]. Barcelona: Universitat Pompeu Fabra. Departament de Comunicació.