ada documental té la seva propia veu. Cada veu parlant o veu cinematogràfica té un estil o “gra” a la seva manera que actua com una signatura o empremta. Aquesta veu respon a la individualitat del documentalista o director o, a vegades, al poder determinant d’un patrocinador o d’una organització de control. Les notícies televisives tenen veus pròpies com Fred Wiseman, Chris Marker, Esther Shub o Marina Goldorskaya […] Respecte les pel.lícules i videos documentals, es poden identificar sis modalitats de representació que funcionen com a subgènere del mateix gènere cinematogràfic: poètic, expositiu, participatiu, observacional, reflexiu i performatiu. (Nichols, 2001:99)

Aquests sis modes estableixen un conjunt d’aplicacions a través de les quals els modes individuals poden operar; s’estableixen convencions que una pel.lícula pot adoptar i proveeixen expectatives especifiques que els televidents poden anticipar. Cada modalitat poseeix exemples que podem identificar com a prototips o models: aquests semblen donar una exemplar expressió de les qualitats més distintives de cada modalitat. No poden ser copiats, però poden ser imitats per altres documentalistes, per altres veus, establint la representació de determinats aspectes del món històric des de les pròpies perspectives. (Nichols, 2001:100)

L’ordre de presentació d’aquests sis modes es correspon estrictament a la cronología de la seva introducció. Pot semblar que existeix una història del documental, però aquesta és imperfecta.[…] Una pel.lícula reflexiva pot contenir parts de la modalitat observacional i participativa; un documental expositiu pot incluir segments de les modalitats poètica o performativa,… Les modalitats no representen una cadena evolutiva en la qual els modes últims denoten una superioritat en relació als més primitius. El mode expositiu comença cap a la dècada dels anys 20 però es manté fins els dies d’avui. Cada mode s’erigeix en part degut a una creixent insatisfacció respecte els documentalistes del mode anterior: el mode observacional va estar disponible gràcies a la disponobilitat de càmeres mòbils de 16mm i les grabadores magnètiques dels anys 60. El documental poètic va sembla massa abstracte i l’expositiu massa didàctic. El mode observacional es va limitar al moment present.[…] El mode participatiu agafa forma a partir d’una realització en la que els directors han de distingir la seva propera relació amb els subjectes que expliquen les històries o observen events que sembla que passin com si ells no fossin allà.(Nichols, 2001:101)

La intensitat emocional i l’expressivitat subjectiva del documental performatiu agafa forma durant les dècades de 1980 i 1990.[…] Aquestes pel.lícules refusen algunes tècniques (com els comentaris de la “veu de Dèu”). L’aparició i existència d’un nou mode comporta un conjunt diferent d’èmfasis i implicacions. Amb el pas del temps, es pot tornar vulnerable.

Des d’un  punt de vista institucional, els que operen principalment amb una modalitat de representació poden definir-se a si mateixos com una col.lectivitat discreta, amb preocupacions i criteris diferenciats que guien la seva pràctica cinematogràfica. Una modalitat de represenetació implica qüestions sobre l’autoritat i la credibilitat del discurs. En comptes d’erigir-se com la manifestació individual del realitzador, el text demostra un submissió a les normes i convencions que regeixen una modalitat particular i a la vegada es beneficia del prestigi de la tradició i de,l’autoritat d’una veu socialment establerta i institucionalment legitimada.  Nichols (1991:67) assenyala que la narrativa, amb la seva capacitat per a introduir una perspectiva moral, política o ideològica en el que d’una altra manera podria ser una simple cronologia, i el realisme, amb la seva capacitat per anclar representacions tant en la verosimilitud qüotidiana com en la identificació subjectiva, també poden considerar-se modalitats però presenten una generalitat encara major i amb freqüència apareixen, de diferents formes, en cada una de les quatre modalitats aquí estudiades. Cada modalitat desplega els recursos de la narrativa i el realisme d’una manera diferent, elaborant a partir d’ingredients comuns diferents tipus de text amb qüestions ètiques, estructures textuals i expectatives característiques per part de l’espectador.

Referències del text:

http://documentalinteractiu.com/pdf/Referències.pdf

Citació recomanada:

Gifreu, Arnau (2012), El documental interactiu com a nou gènere audiovisual. Estudi de l’aparició del nou gènere, aproximació a la seva definició i proposta de taxonomia i d’un model d'anàlisi a efectes d'avaluació, disseny i producció. [Tesi doctoral]. Barcelona: Universitat Pompeu Fabra. Departament de Comunicació.