n una primera aproximació general, es pot considerar el gènere documental com un dels dos macrogèneres institucionalitzats pel cinema i la televisió, un gènere que parla sobre la realitat i les relacions que s’estableixen entre els referents i els variats tractaments que d’ells es pot realitzar, sobre moltes de les qüestions entre la narració i l’enunciació i sobre la seva pròpia capacitat de conformar un discurs sobre el món (Ganga, 2004).

En una aproximació més pragmàtica, a l’article Cambios y permanencias en el documental de la era digital, Rosa Maria Ganga planteja que el documental és un text que pretén transmetre un saber o una informació, comptant que ha d’existir algú que vulgui transmetre aquell saber i algú que desitgi apendre o conèixer el que es transmet. En suma, fan falta un emissor i un receptor o espectador predisposats a cumplir el seu paper per a que el documental sigui entès com a tal 1.

Una possible definició de documental o de cinema de no ficció haurà d’ assumir el caràcter obert i complex d’aquest mode cinematogràfic, la seva ambivalència entre els ambits científic i artístic, i, finalment, la seva identificació com a  discurs retòrico construit. (Cock, 2009:51)

A l’obra El documental de divulgación científica de Bienvenido León  (1999:59) trobem una reflexió interessant al voltant de l’etimologia del mot documental. Aquest autor assenyala que etimològicament, documentaire té la seva arrel en document, que a la vegada prové del llatí documentum, origen del que es desprenen directament diferents significats genèrics que la paraula manté en l’idioma anglès contemporani. León (1999) també ofereix dues definicions extretes de dues obres de referència: la primera, extreta de The Oxford English Dictionary de John Horden (1972) i la segona del Diccionario de la Real Academia (1826).2 Específicament fent referència al camp lingüístic cinematogràfic, The Oxford English Dictionary defineix documentary de la següent manera: “Basat en fets, realista; aplicat especialment a una pel.lícula o a un treball literari, etc. Basat en fets o circusmtàncies reals i amb un primer objectiu de coneixement o registre.” En la llengua castellana, el Diccionario de la Real Academia defineix de la següent manera el terme documental: “Dícese de las películascinematográficas que representan, con propósito meramente informativo, hechos, escenas, experimentos, etc., tomados de la realidad.” (León, 1999:59).

Aquest terme, derivat del llatí documentum,ha estat utilitzat des de l’ antiguitat en relació a dos significats: com a doctrina o ensenyament moral i com a instrument de prova. En els dos significats del terme, aquest s’ha convertit en un element que denota  l’evidència d’un argument. La Real Academia Española de la Lengua (1984) designa de la següent manera el terme: “Instrucción que se da a uno en cualquier materia, y particularmente aviso y consejo para apartarle de obrar mal”. La definició continua afirmant que es tracta d’un “diploma, carta, relación u otro escrito que ilustra acerca de algún hecho, principalmente de los históricos” i com “escrito en que constan datos fidedignos o susceptibles de ser empleados como tales para probar algo”.

S’ofereix a continuació la definició que fa més de mig segle (1948) va oferir la World Union of Documentary, de la qual una possible modificació  - potser la única - en l’actualitat seria no considerar el gènere enmarcat dins l’exclusivitat del format cinematogràfic (cel.luloide):

“Documental es todo método de registrar en celuloide cualquier aspecto de la realidad interpretado bien por la filmación de hechos o por la reconstrucción veraz y justificable, para apelar a la razón o a la emoción, con el propósito de estimular el deseo y ampliar el conocimiento y la comprensión, y plantear sinceramente problemas y soluciones en el campo de la economía, la cultura y las relaciones humanas.” (León, 1999:63).

Com s’observa en el text anterior, la finalitat última de la producció documental no és aconseguir la veracitat de la narració, la ”veritat” del que succeeix, sinó la seva verosimilitut. L’enciclopèdia catalana dóna la següent definició de la paraula documental: “Gènere cinematogràfic deslligat del cinema de ficció que presenta la realitat amb una finalitat bàsicament informativa”3. S’observa clarament com ens dóna algunes pistes molt interessants respecte el gènere: no es tracta de ficció, es centra amb la realitat i intenta transmetre-la a partir de criteris informatius

Els estudis culturals són un camp d’investigació de caràcter interdisciplinar que explora les formes de producció o creació de significats i de difusió dels mateixos a les societats actuals. L’objectiu central es centra en l’estudi de la societat partint de la cultura com a creadora de significació. Respecte aquest camp, Stuart Hall planteja a Representation: Cultural Representations and Signifying Practices (1997) l’existència de tres teories de representació: la reflexiva, la intencional i la construccionista o constructivista. La primera - la teoria reflexiva - considera que el significat es troba situat en l’objecte, persona, idea o event en el món real, i el llenguatge funciona com un mirall, amb la intenció i objectiu de reflexar el verdader significat que ja es troba present en el món (Hall, 1997:9-10). La teoria intencional considera a l’autor com a única font de significat a través del llenguatge que decideix utilitzar. La última, la teoria construccionista o constructivista, no accepta el fet que considera que el món material és el que transmet el significat, sinó que això succeix gràcies al sistema de llenguatge o el sistema utilitzat per a representar conceptes. Des d’aquesta última perspectiva, el significat es construeix “per i a través del llenguatge i els diversos conceptes a les pràctiques humanes són construccions socials”4.

“Tradicionalmente la palabra documental ha sugerido integración y conclusión, conocimiento y hecho, explicaciones del mundo social y sus mecanismos motivadores. Sin embargo, más recientemente, el documental viene sugiriendo desintegración e incertidumbre, recolección e impresión, imágenes de mundos personales y su construcción subjetiva.” (Nichols, 1994:1)

La reflexió de Nichols mostra com anteriorment el concepte va estar relacionat amb una activitat formal d’investigació i descripció o explicació causal. A partir de la seva modificació a través  de la seva evolució, es considera més aviat com una obra de caire personal en la que el director interpreta i comunica les seves impressions.

A partir de l’afirmació de Nichols: "el documental como concepto o práctica no ocupa un territorio fijo" (Nichols, 1997:42), es pot deduïr que hi ha un altre element a tenir en compte, el que ell anomena pràctica. El documental, com a producte cinematogràfic o televisiu concret ha d’abordar-se també des de la perspectiva tècnico-tecnològica, a part de la narrativo-textual.

 

 

1. Article “Cambios y permanencias en el documental de la era digital” de Rosa Maria Ganga, Universitat d’Alacant, 2004. X Congrès de l’Associació Espanyola de Semiòtica

2. Consultable en línia http://buscon.rae.es/draeI/.

3.Consultable:http://www.enciclopedia.cat/cgi bin/CercaGEC3.exe?APP=CERCAPAR&PAG=0001&PAR=documental

4. Consultable en línia a: http://www.unc.edu/~restrepo/intro-eeccs/hall-el%20trabajo%20de%20la%20representacion.pdf. Altres obres importants de Hall: Hall, Stuart. Signification, representation, ideology: Althusser and the post-structuralist debates, Critical Studies in Mass Communication. 2 1985; Hall, Stuart. 1992. Cultural Studies and Its Theoretical Legacies. Routledge, New York i London; Hall, Stuart. 1980.Cultural Studies: Two Paradigms.Media, Culture and Society. També veure bibliografía sobre estudis culturals que ofereix la pàgina web: http://www.unc.edu/~restrepo/intro-eeccs/hall el%20trabajo%20de%20la%20representacion.pdf

 

Referències del text:

http://documentalinteractiu.com/pdf/Referències.pdf

Citació recomanada:

Gifreu, Arnau (2012), El documental interactiu com a nou gènere audiovisual. Estudi de l’aparició del nou gènere, aproximació a la seva definició i proposta de taxonomia i d’un model d'anàlisi a efectes d'avaluació, disseny i producció. [Tesi doctoral]. Barcelona: Universitat Pompeu Fabra. Departament de Comunicació.