espectador del segle XXI desconfia i es mostra escèptic davant les imatges que contempla, dons l’excessiu consum d’imatges comporta una sospita fonamentada en la no autenticitat de qualsevol producte audiovisual. El cinema - des del seu naixement a finals del segle XIX - ha volgut mostrar l’objectivitat i per a fer-ho s’ha servit del gènere documental. Però aquesta objectivitat desitjada, justificada des del punt de vista d’alguns autors argumentant que el documental no implica manipulació ni plantejaments previs en referència al que es vol arribar a transmetre, resulta inexistent ja que darrere de qualsevol discurs hi ha un procés d’ordenació d’idees (què es vol comunicar), una manera de plasmar-les a la pantalla (com es vol comunicar) i finalment un muntatge que comporta una interpretació personal d’allò que es vol transmetre. L’autor, a partir d’una intenció, construeix la realitat del discurs de manera subjectiva a partir d’un conjunt de tècniques.

Com Ramón Breu (2009)  indica:

    “Els Lumière mai es van considerar documentalistes, ni fins i tot no es van considerar      mai cineastes. Però la seva pràctica i les dels seus empleats encarrilarà el cinema com un mitjà capaç de reproduir la realitat. Com el cinematògraf serà considerat com una màquina de precisió, se li atribuirà la virtut –inhumana- de l’objectivitat. Però, com sabem, no hi ha res més subjectiu que presentar-nos una imatge, és a dir, el resultat d’un conjunt de seleccions tècniques, estètiques i ideològiques sobre el món.”(Breu, 2009:12)

Referències del text:

http://documentalinteractiu.com/pdf/Referències.pdf

Citació recomanada:

Gifreu, Arnau (2012), El documental interactiu com a nou gènere audiovisual. Estudi de l’aparició del nou gènere, aproximació a la seva definició i proposta de taxonomia i d’un model d'anàlisi a efectes d'avaluació, disseny i producció. [Tesi doctoral]. Barcelona: Universitat Pompeu Fabra. Departament de Comunicació.