inema de ficció

Si resulta artificial aillar el documental de las altres formes de no ficció precisament perquè les seves fronteres son mòbils i borroses, tampoc resulta senzill diferenciar-lo de les altres grans formes cinematogràfiques (ficció i experimental), que li són tradicionalment oposades i davant les quals es definex habitualment el documental, doncs en realitat aquestes diferències han estat artificials i marcades per necessitats mercantils. Els límits de la no ficció i el documental amb el cinema “argumental” o de ficció han estat sempre imprecisos i borrosos, cambiant segons el temps i les teories predominants, constituint-se potser en el principal debat dins d’aquest tipus de cinema. La no ficció s’ha definit com un antònim de la ficció, però mantè unes relacions indissolubles amb aquesta, generant interminables i productives discussiones encara vigents. (Cock, 2009:46)

Per a un cineasta com Robert Flaherty mai va suposar un problema la ficcionalització d’ escenes i seqüències senceres, ja que l’efecte que creava en l’audiència era real: el contingut era el que importava per a ell, no el mètode. A l’extrem contrari, Vertov considerava el seu “Cinema ull” com una forma cinematogràfica que trascendía les pel.lícules de ficció, a les quals atacava afirmant el següent: "El drama cinematográfico es el opio del pueblo. ¡Abajo las fábulas burguesas y viva la vida tal y como es!" (Vertov, 1973:60).

La teoria contemporània conclueix que no existeixen límits clars entre el cinema documental i el cinema argumental. Es nutreixen un de l’altre en formes i continguts. Com indica Jean Luc Godard en una frase que sintetitza l’argument exposat: “En su estado de perfección, el documental tiende a la ficción y la ficción al documental”. Segons Alejandro Cock (2009:46), el documental narra històries que es confonen amb la ficció. Es comparteixen elements comuns (com la posada en escena, les tècniques cinematogràfiques i dramatùrgiques,…). De la mateixa manera, les pel.lícules argumentals han incorporat elements de la no ficció com el realisme, els actors naturals, el domini de la càmera i edició amb una estètica documental i, inclús, les temàtiques.

Resulta interessant assenyalar que autors tradicionalment del camp de la ficció han realitzat incursions en el documental amb gran èxit: J.P. Passolini, J.L. Godard, Louis Mallé, Wim Wenders, Emir Kusturica, Abbas Kiarostami, Martin Scorsese, Nanni Moretti, Fatih Akin, Víctor Erice, son alguns dels grans directors que han trascendit una i altra vegada els límits. (Cock, 2009:48)

Cinema experimental

Moltes pel.lícules experimentals (sobretot relacionades amb el video art i les pel.lícules d’avantguarda) treballen, com el documental, amb materials extrets del món real. Els documentalistes, per la seva part, realitzen cada vegada més assajos formals i estilístics molt propers al cinema experimental. Com s’observa a partir d’aquesta tendència, la dicotomia entre documental experimental es difícil de mantenir. (Cock, 2009:49-50)

Dues obres teòriques recents es centren en l’ estudi de les relacions i confluències existents entre el cinema de no ficció i el cinema experimental: Experimental Ethnography: The work of film in the age of video, de Catherine Russell (1999) i Documental y Vanguardias (2005), un escrit col.lectiu, compilat por  Casimiro Torreiro y  Josetxo Cerdán.

A Experimental Ethnography, l’autora opina que la delimitació entre la pel.lícula experimental i l’etnogràfica és caduca i no hauria de continuar, doncs aquesta frontera contribueix a que ambdues pràctiques continuin apartades dels circuits cinematogràfics. Proposa el terme “etnografía experimental”, no per a designar una nova categoria documental, sinó como una irrupció metodològica de l’estètica, de l’experimentació formal, en la representació cultural i la teoria social. L’etnografía experimental, com diu Russell, “no es simplement una nova tendència audiovisual contemporània, sinó també una nova forma de reconsiderar i repensar la llarga història d’intersecció existent entre l’ antropologia i l’avantguarda.” (Cock, 2009:50)

A  Documental y Vanguardia, alguns reconeguts autors espanyols analitzen els punts de confluència entre aquests dos fenòmens contemporanis, “más allá de lo que han sido históricamente los vínculos, cercanías o contradicciones entre cine de ficción y vanguardia histórica” (Cerdán, 2005:10). En aquest anàlisi s’assenyalen   correspondències entre documental i avantguarda en els origens del cinematògraf i les primeres teories, en les pràctiques documentals més relacionades respecte l’àmbit  social, en el cinema de no ficció perifèric, en l’origen del video, en el cinema assaig, en les mirades feministes, en el documental d’arxiu, el fals documental o el documental autobiogràfic. (Cock, 2009:50)

 

Referències del text:

http://documentalinteractiu.com/pdf/Referències.pdf

Citació recomanada:

Gifreu, Arnau (2012), El documental interactiu com a nou gènere audiovisual. Estudi de l’aparició del nou gènere, aproximació a la seva definició i proposta de taxonomia i d’un model d'anàlisi a efectes d'avaluació, disseny i producció. [Tesi doctoral]. Barcelona: Universitat Pompeu Fabra. Departament de Comunicació.