ntentem delimitar en aquest apartat el context en què s’emmarca aquest nou format interactiu, i per això farem una primera aproximació des dels inicis de la xarxa fins al moment actual, del qual destacarem com a factor clau la convergència tecnològica. Examinarem també les diferències entre el que es consideren interactius divulgatius en línia i fora de línia, atenent a la distinció cabdal de si la navegació es produeix des de la xarxa o des d’un suport extern, i per extensió, fora d’aquesta. Per tancar aquesta contextualització, aportem una enumeració i una descricpció breu de diferents experiències en línia.

El documental multimèdia interactiu és un gènere que utilitza diferents suports per a la seva exhibició i navegació: per una banda, els suports fora de línia i per l’altra el suport per excel.lència en línia, la xarxa o Internet. Cal remarcar que, sobretot cap al finals del segle passat, els suports fora de línia com el CD-ROM o el DVD-ROM varen deixar gairebé d’utilitzar-se, doncs la xarxa anava incorprant alguns factors clau que varen permetre aquest abandonament progressiu dels suports fora de línia i una massiva emigració cap a la xarxa com a suport únic. Alguns d’aquests factors claus varen ser la connexió de banda ampla, la tarifa plana o els nous programes que permetien animar i programar alhora (com Flash, de Macromedia llavors i d’Adobe ara) Aquest capítol pretén exposar el context sobre el que es desenvolupa el model d’anàlisi proposat, i aquest no és altre que la xarxa actual o Internet i el model col.laboratiu actual o el Web 2.0.

En l’informe anomenat Del Web 2.0 al Web 3.0: nous models de negoci i oportunitats empresarials en la Xarxa del futur (2009), elaborat per la Unitat d’Anàlisi i Prospectiva de l’Obervatori de Mercats Exteriors, es menciona que Internet s’ha convertit actualment en el mitjà més important per accedir a informació i coneixement. Es preveu que l’any 2017 hi hagi set mil milions d’aparells amb accés a Internet i, a mesura que les economies emergents comprovin l’impacte positiu que Internet té en tots els sectors econòmics, s’hi afegiran encara més usuaris i serveis.

A continuació s’ofereix una divisió de quatre etapes o estadis pels que ha passat o s’espera que passi Internet des de la seva creació:

— Internet 0: és la concepció de la xarxa com una mera infrastructura de comunicacions l’objectiu de les quals és interconectar grans ordinadors. El seu eix troncal es basa en la xarxa ARPANET, creada l’any 1969 per sol.licitud expressa del Departament de Defensa dels Estats Units i desenvolupada per part de l’Agència d’Investigació de Projectes Avançats (ARPA). En aquesta fase, Internet és una realitat inicial, estàtica i minoritària. Com es desprèn de la idea anterior, la xarxa és fruit de la combinació entre la ciència (investigació bàsica) i els programes d’investigació amb fons militars dels Estats Units. Tot i que va tenir en gran part una financiació militar, cal remarcar que mai va tenir una aplicació militar.

— Web 1.0: coincideix amb el procés d’eclosió d’Internet a partir de l’any 1993. La xarxa es converteix en un immens magatzem d’informació, el més gran que hagi pogut utilitzar mai l’ésser humà, un lloc on es pot trobar de tot una vegada superats els problemes de localització (després de l’aparició de la primera generació dels grans cercadors). Aquesta fase correspon a l’estadi d’Internet consolidat, i des del punt de vista dels seus continguts, es refereix a procediments basats en la indexació simple o, expressat amb altres paraules, en la reunió de pàgines d’acord a un índex i en relació als continguts. També hi ha experts que consideren que el concepte ja es va desenvolupar durant els anys 60, amb navegadors només textuals com el cas d’Elisa. A partir de l’adveniment posterior de l’HTML, els webs es varen tornar més agradables a nivell visual i varen aparèixer els primers  navegadors que també podien representar imatges (IE, Netscape, etc.). Sense cap mena de dubte, el desenvolupament de la World Wide Web (www) per part de Tim Berners-Lee l’any 1989 és l’element clau que va permetre articular aquest procés. La ideació d’aquest revolucionari sistema d’intercanvi d’informació, capaç de manejar amb comoditat productes multimèdia, obre la possibilitat dels camins com la cerca i la publicació d’informació, l’establiment de conversacions amb d’altres usuaris, la realització de transaccions electròniques i un llarg etcètera.

Taula 4.1. Comparació entre els principis associats al web 1.0 i al 2.0

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

— Web 2.0: sense perdre la funcionalitat de gran magatzem, Internet es converteix en una macroàgora on els interanutes de tot el món estableixen un diàleg continu compartint inquietuds, coneixements i experiències. Aquesta etapa s’emmarca dins l’internet social de lectura-escriptura i implica un accés denominat Web semàntica manual o Web sintàctica. Actualment, els experts del món de la xarxa creuen que l’ús de les pàgines ha d’estar orientat a la interacció i la conformació de xarxes socials, que poden servir com a contenidor per a explotar els efectes de la creació de webs interactius i dinàmics. Els nous webs actuen més com a punt de trobada o pàgines independents que com a pàgines estàtiques en el sentit tradicional del terme (que no admeten modificació ni interacció en sentit fort per part de l’ususari, són lectives i prou). Recentment s’ha adoptat el terme 2.0 per a referir-se a aquest tipus de pàgines, les que són capaces de generar una interacció en el sentit fort del terme, en la línia de considerar-les “més interactives que reactives” (Berenguer, 2004). El concepte de web 2.0 va ser proposat l’any 2004 per Tim O’Relly, de l’empresa O’Relly Media, per referir-se a una segona generació de pàgines web basades en comunitats d’usuaris i una gamma especial de serveis, com blogs o wikis, que són capaços de fomentar la col.laboració i un intercanvi àgil d’informació entre els diferents usuaris. La infrastructura del web 2.0 és complexa i va evolucionant, però inclou el software de servidor, sindicació de continguts, protocols de missatges, navegadors basats en estàndards i un conjunt d’aplicacions per a clients. Segons el principal promotor del concepte, Tim  O’Reilly, els principis constitutius d’aquest són set: el World Wide Web com a plataforma de treball, el reforçament de la intel.ligència col.lectiva, la gestió de les bases de dades com a competència bàsica, el final del cicle de les actualitzacions de versions del software, els models de programació lleugers juntament amb la cerca de la simplicitat, el software no limitat a un sol dispositiu i les experiències enriquidores dels usuaris.

Amb l’objectiu de donar certa entitat teòrica al nou terme i acabar amb la confusió del moment en que aquest va emergir, Tim O’Reilly va publicar el setembre de 2005 el que fins avui s’ha constituít com la principal referència bibliográfica del concepte. Ens referim a l’article What Is Web 2.0. Design Patterns and Business Models for the Next Generation of Software. En aquest article O’Reilly presenta una fonamentació teòrica consistent en el desenvolupament d’un conjunt d’idees que havien afagat forma alguns anys enrera. L’entrada en escena de Napster l’any 1999, el llançament de les primeres aplicacions per a la publicació de blocs (aquell mateix any apareix Blogger i a principis de 2001 Movable Type, el seu principal competidor), i la creació de la Vikipèdia a principis de l’any 2001 varen erigir-s com els paradigmes d’aquesta transformació i alhora varen generar les bases de l’escriptura col.laborativa i altres pirncipis del web 2.0. Segons el mateix O’Reilly, la caiguda de l’índex Nasdaq l’any 2000 va ser el detonant que va marcar l’inici de la transició de la tecnología Web 1.0 a la 2.0. Pardo comenta,  respecte el moment de transició d’una tecnologia a l’altra:

“No obstante, al margen de debates semióticos, es evidente que la World Wide Web actual no es igual a la Web que existía en 2000 y que aplicaciones de diferente calado y capacidad de relación usuario-herramienta conviven entre sí para darle mayor riqueza a la Web. En ese momento, escasas aplicaciones ofrecían espacios abiertos de acceso, escritura y producción de contenidos de valor añadido en forma gratuita. La base de participación de los anteriores productos era muy limitada: correos del staff, formularios de contacto y poco más. Hoy existe un entorno virtual de convivencia entre aplicaciones estándares con escasa interactividad y otras de escritura colaborativa. Pero la Web en su conjunto empieza a dibujar un nuevo escenario de contenidos y meta-información en plena transformación hacia los principios de la Web 2.0.”(Pardo, 2007:27)

En síntesi, el concepte de web 2.0 es refereix a una segona generació de pàgines webs basades en comunitats d’usuaris i una gamma especial de serveis, com les xarxes socials, els blocs, els wikis o les folcsonomies, els quals fomenten la col.laboració i l’intercanvi àgil d’informació entre els usuaris, on l’estaticisme de les pàgines passa a transformar-se en una matriu d’interacció de l’usuari amb la xarxa que li permet d’introduir ell mateix la seva pròpia informació en el sistema. En general, quan ens referim a web 2.0, fem referència a un conjunt d’aplicacions i pàgines d’Internet que utilitzen la intel.ligència col.lectiva per a proporcionar serveis interactius en xarxa otorgant el control de les dades al propi usuari.

Segons va argumentar Wade Roush (2006), periodista especialitzat en les tecnologies de la informació i membre del Technology Review del MIT,1 un organisme considerat una autoritat respecte el futur de la tecnología,  el terme 2.0 fa referència  principalment a tres aspectes:

- Nous mecanismes de relació i comunicació entre les persones utilitzant les tecnologies de xarxes socials (amb serveis com MySpace, YouTube, Digg o Wikipèdia).
- La utilització d’estàndards web per a la creació de serveis distribuits a Internet (mashups, per exemple).
- La millora en les interfícies de la pàgina web fins arribar a imitar, gairebé fins a la perfecció, l’experiència de l’usuari de les aplicacions clàssiques que s’executen en el seu ordinador.

Per aprofundir sobre el fenomen global anomenat Web 2.0 és de singular interès el llibre de Paul Anderson What is Web 2.0? Ideas, technologies and implications for education (2007), on planteja les idees i conceptes claus per entendre què representa el web 2.0. L’autor l’entén com una conseqüència lògica de la primera etapa (Web 1.0) i no tant com un concepte superior. Ho justifica argumentant que Tim Berners-Lee, el pare del World Wide Web,havia plantejat la navegació a internet de tal manera que els usuaris poguessin editar els continguts, tal com més endavant passarà amb el fenòmen Wiki, per exemple. A causa dels problemes de velocitat i connexió que això suposava va renunciar-hi, i de manera natural es va convertir en la gran revolució d’internet anys més tard.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

aula 4.2. Les principals característiques del web 2.0

— Web 3.0: en la línia de la inmediatesa i davant la impossibilitat cognitiva de reflexionar sobre els nous conceptes que desplega la nova versió del Web amb el suficient grau de tranquil.litat, alguns autors es comencen a referir a la versió tercera, un nou estadi en l’evolució de la xarxa. Aquest nou estadi coincideix amb la consideració d’un Internet global de lectura-escriptura multimèdia, i des del punt de vista d’accés als continguts es correspon a la web semàntica automàtica. Es tracta d’una xarxa intel.ligent, les capacitats de la qual es basen en l’aplicació de sistemes experts d’intel.ligència artificial (Codina, 2009).

 

 

 

 

 

 

 

 

Figura 4.1. Els diferents estadis del web, els principals conceptes i les seves aplicacions
Font: Van Oranje, C. et al. (2008), The future of the Internet Economy: a discussion Paper on critical issues.

Disponible:  http://www.futureinternet.eu/fileadmin/documents/netherlands/Netherlans_Future_Internet.pdf.

En la figura 1 de Van Oranje (2008), s’estableix una distinció entre la semàntica de la informació i la social, i se’n relacionen les interdependències. L’evolució sembla tendir cap a la fase superior, ubicada en la franja temporal de la dècada 2020-2030 i el nou estadi de l’anomenat Web 4.0. El Web 4.0 es comença a plantejar com una realitat futura en què els sistemes operatius i el software locals deixaran d’existir o coexistiran amb els programes en els servidors. Si tenim en compte els parameters de la llei de Moore 2, la velocitat d’accés será
molt més rápida, els components molt més petits i els gadgets personals digitals comptaran amb una intel.ligència gairebé humana 3.

Per tancar aquest context, exposem dos quadres esquemàtics: el primer resumeix els diferents tipus de web, el periode temporal que abarquen, la tecnologia associada i les característiques de cada tipus. El segon, ofereix una distribució dividida en quatre quadrants referents a l’evolució d’Internet fins el 2020 (web, web social, web semántica i web ubiqüa).

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Taula 4.3. Quadre esquemàtic que resumeix els diferents tipus de web, el període temporal que comprenen, la tecnologia associada i les característiques de cada tipus

 

 

 

 

 

 

 

 

Figura 4.2. Esquema per quadrants de l’evolució d’Internet fins el 2020