i la definició de documental és borrosa i es troba en un moment de construcció, com hem vist en el capítol 3, la definició de documental multimèdia interactiu encara es troba en un estadi anterior. Proposem aquí una aproximació al concepte i a una possible definició dels documentals interactius a partir de les propostes de l’estudi mencionat de  Sandra Gaudenzi, que comenta en aquest sentit:
“If documentary is a fuzzy concept, digital interactive documentary is a concept yet to be defined. This comes with no surprise, since it is an emergent field, but the lack of writing on digital interactive documentary has also to do with the fact that new media artists do not consider themselves documentary makers, and therefore they call their work anything but interactive documentaries. In 2002 artist and academic Mitchell Whitelaw was noticing the rise of the terminology “interactive documentary” (Gaudenzi, 2009:6).

El problema a l’hora de definir què és un documental multimèdia interactiu no sorgeix només de la seva manca d’acceptació o de no delimitar un corrent principal. Això, segons Gaudenzi, s’il.lustra clarament en el fet que hi ha molts crítics cinematogràfics i documentals que dubten sobre si un documental interactiu es pot considerar com a tal degut a la manca d’una veu narrativa forta. Els que han intentat definir el terme han tractat el documental digital interactiu com una evolució del documental lineal emmarcada dins el predomini de la convergència digital. Han assumit que el documental interactiu és bàsicament vídeo i que la seva interactivitat associada és només una manera de navegar a través del seu contingut visual. Alguns dels que han intentat descriure el gènere són Xavier Berenguer, Carolyn Handler Miller i Katherine Goodnow.

Xavier Berenguer (2004) considera el documental interactiu com un tipus de narrativa interactiva que ha emergit a banda dels hipertexts i jocs dels anys 80. Com s’apunta en l’aproximació realitzada al voltant d’alguns conceptes clau de la teoria de la interactivitat en el segon capítol, quan la narrativa esdevé interactiva a través de l’ús dels mitjans digitals, es pot propagar en tres direccions principals: narrativa interactiva, documental interactiu i jocs. Carolyn Handler Miller, autora del llibre Digital Storytelling (2004), també considera el documental interactiu com un tipus de pel.lícula interactiva de no ficció. L’autora diu que els espectadors ‘can be given the opportunity of choosing what material to see and in what order. They might also get to choose among several audio tracks’ (Handler Miller, 2004:345). Des del punt de vista de Katherine Goodnow, els documentals interactius provenen dels experiments inicials de les pel.lícules interactives, on l’activitat física, més que no pas la cognitiva, és utilitzada per navegar en directe a través del material existent (video o pel.lícula). Gaudenzi valora la distinció bàsica entre les funcions físiques i cognitives que realitza Goodnow:  “Goodnow makes a distinction between cognitive function (the act of understanding and interpreting) and physical activity (where the ‘audience must do something in order to fulfill the desire to know how the story will end, or to explore alternative storylines’)” (Goodnow, 2004:2). Però discrepa d’ella quan intenta plantejar el fenomen del documental interactiu des de la perspectiva d’una evolució a partir d’altres gèneres o tendències, i en canvi s’apropa a les posicions de Whitelaw (2002:3):

“By tying linear and interactive documentaries together the tendency would be to expect them to be somehow similar, or at least in a clear evolutive relation. I personally disagree with this vision and join artist and new media theorist Mitchell Whitelaw when he says that ‘new media doco [documentaries] need not to replay the conventions of traditional, linear documentary storytelling; it offers its own ways of playing with reality’ (Gaudenzi, 2009:7)
Whitelaw ens acaba donant una pista que serà nuclear en la nostra aproximació, que també adopta Gaudenzi: el documental interactiu ofereix les seves pròpies maneres o recursos per jugar amb la realitat, i per extensió, per  representar-la. Aquesta investigadora subratlla  el fet que la seva aproximació històrica és massa concisa i poc profunda, i que molta de la informació es troba supeditada a una constant reflexió i reformulació. Concretament es refereix a un conjunt de supòsits fonamentals que queden sense resoldre. Segons ella, el fet de considerar el documental interactiu com una subcategoria de la narrativa interactiva situa la càrrega en la definició sobre el que és la narrativa interactiva. Això planteja la discussió sobre què significa interactuar amb una narrativa, interfície o amb els ordinadors.

“Although there is a vast literature on this topic, the authors that use the term interactive media are normally not specific about what they mean by this term. Handler Miller describes digital technology as ‘microprocessors, wireless signals, the Web, DVDs, and so on. Interactivity is one of its hallmarks. Older media cannot support back-and-forth communications between the audience and the material - interactivity- and this is a radical difference between the older media and the new (Miller, 2004:XIII). Berenguer just states that the interactive aspects of the first computer ‘only acquired relevance in the cultural sphere with the appearance, in the eighties, of graphic interfaces and the consequent possibilities’ (2007:1). It is assumed that any choice made by the user, or any feed-back provided by the computer counts as interactive. The nature, the levels and the consequences of this interaction are normally ignored” (Gaudenzi, 2009:8).

D’acord amb aquesta autora, creiem que una aproximació útil seria començar assumint que tant el documental lineal com l’interactiu pretenen documentar la realitat, però el tipus de material en referència als mitjans i a les preferències dels seus autors i participants acaben creant un producte final molt diferent. Gaudenzi continua l’aproximació expressant una premissa bàsica en el seu treball i anàlisi per diferenciar el documental lineal de l’interactiu:

“If linear documentary demands a cognitive participation from its viewers (often seen as interpretation) the interactive documentary adds the demand of some physical participation (decisions that translate in a physical act such as clicking, moving, speaking, tapping etc…). If linear documentary is video, of film, based, interactive documentary can use any existing media. And if linear documentary depends of the decisions of its filmmaker (both while filming and editing), interactive documentary does not necessarily have a clear demarcation between those two roles […]”(Gaudenzi, 2009:8).

En resum, sembla evident que una possible definició de documental multimèdia interactiu haurà d’assumir el caràcter obert i complex d’aquest gènere concret (sempre sotmès a canvis i variacions), la seva ambivalència entre els àmbits cinematogràfic i interactiu, i  finalment la seva identificació com a discurs que pretén transmetre un tipus determinat de coneixement vinculat a la realitat. 

Recapitulant algunes de les idees exposades i amb la voluntat de centrar aquesta aproximació al concepte, estem en condicions de definir provisionalment els documentals multimèdia interactius com a aplicacions interactives en línia o fora de línia, realitzades amb la voluntat de representar la realitat amb uns mecanismes propis que anomenarem modalitats de navegació i interacció, en funció del grau de participació que contemplin.

Els documentals multimèdia interactius pretenen representar i alhora interactuar amb la realitat, fet que comporta la consideració i utilització d’un conjunt de tècniques o modes per a fer-ho (modalitats de navegació i interacció), els quals esdevenen, en aquesta nova forma de comunicació, l’element clau per assolir els objectius del documental. L’estructura de l’interactiu pot partir d’una o diferents perspectives i pot acabar en un punt determinat per l’autor, però també admet una estructura multidesplegament que contempli diferents recorreguts i desenllaços.

 

Referències del text:

http://documentalinteractiu.com/pdf/Referències.pdf

Citació recomanada:

Gifreu, Arnau (2012), El documental interactiu com a nou gènere audiovisual. Estudi de l’aparició del nou gènere, aproximació a la seva definició i proposta de taxonomia i d’un model d'anàlisi a efectes d'avaluació, disseny i producció. [Tesi doctoral]. Barcelona: Universitat Pompeu Fabra. Departament de Comunicació.