om s’ha suggerit en l’apartat anterior, les propostes fetes al voltant del gènere que aquí tractem no solen diferenciar entre el documental audiovisual tradicional i el documental interactiu, ja que consideren aquest segon com una evolució natural del primer, de la mateixa manera que el Web 1.0 es va convertir en el Web 2.0 de manera natural. Aquest criteri evolucionista ens sembla insuficient per emmarcar i definir un gènere tan complex i variat.

La primera característica que delimita els dos terrenys és evident: en el primer cas, el documental tradicional presenta un criteri de linealitat, és a dir, anem d’un punt de partida a un punt final (d’A a B) i seguim una ruta preestablerta per l’autor de l’obra. Els límits de l’autoria i de control sobre el discurs es troben perfectament delimitats. En el segon cas, comencem en un punt de partida proposat per l’autor (o bé el podem escollir), i anem trobant bifurcacions i camins alternatius seguint la ruta que seguim. La decisió final no la té, com en el primer cas, el director de l’obra, sinó l’interactor. Per tant, tampoc parlem d’un sol discurs, sinó de diferents desplegaments i, per extensió, de diferents històries possibles. Com s’observa en aquest segon cas, els límits de l’autoria i de control sobre el discurs perden pes, qüestió cabdal que abordem en profunditat en el següent apartat.

En suma, l’element clau que diferencia el camp audiovisual de l’interactiu és evident: la narració tradicional compta amb una linealitat i no es pot alterar l’ordre del discurs, mentre que en el terreny interactiu es pot afectar aquest ordre i modificar-lo. Com comenta Berenguer (2004), hi ha “comportaments reactius en els automatismes, també hi ha comportaments participatius en determinades obres de comunicació i expressió però, d'acord amb aquesta definició, ni els uns ni els altres poden considerar-se comportaments interactius”.

Per tant, acotant aquesta primera idea, en els documentals lineals hi podem trobar components reactius (activats a partir del comandament del DVD, com veure escenes, subtítols, extres, etc.), mentre que en els documentals interactius no lineals hi trobem components interactius, és a dir, cal entendre el sistema i prendre decisions per avançar. En el primer cas el tipus d’interacció és feble mentre que en el segon és mitjana o forta (en el cas dels documentals linelas, tan sols pulsant el play del DVD o amb el ratolí ja veiem el documental, mentre en el cas interactiu cal realitzar diferents accions amb diferents propòsits: enllaçar amb l’aplicatiu, escollir idioma i modalitat de navegació i d’interacció, conèixer el sistema, avançar en cada bifurcació que se’ns presenti, etc.).

Enllaçant el punt anterior amb la idea de participació física en el documental interactiu de Gaudenzi, i com a segona gran idea diferenciadora des d’un punt de vista mental i físic, es pot afirmar que tant el documental lineal com l’interactiu pretenen documentar la realitat, però el tipus de material en referència als mitjans i les preferències dels seus autors i participants acaben creant un producte final molt diferent. El documental lineal demana només un tipus de participació cognitiva (mental) del seu públic, que es tradueix  en una interpretació i reflexió mental d’allò vist, mentre en el segon cas, el documental interactiu exigeix, a part de la interpretació cognitiva, algun tipus de participació física relacionada amb la presa de decisions i que es tradueix en la utilització del ratolí, el moviment per l’escenari virtual, la utilització del teclat i escriptura, la parla, etc. Argumenta Gaudenzi:
“ […] a certain level of interaction has been experimented in linear documentary films. This interaction was only possible by acknowledging that the observer, the filmmaker, is in active relation with her shooting environment. For a long time the passage from observation to enaction only took place between the filmmaker and the participants during the filming. From the moment the film started being edited it acquired a close form. The novelty of social and participative media is to include the viewer, the third level observer, and to give her agency in the feedback loops between media, content and environment. As a result the viewer participant engages differently in an interactive documentary than in a linear one. Her agency goes far beyond the act of interpretation or empathy, typical in linear films, and stretches as far as new modes of interaction can go. What is relevant in digital interactive forms is the degree of agency that the multiple participants have on the final product and how those actions will position them. The degree of agency depends on the different modes of interaction that are possible in digital media. “(Gaudenzi, 2009:31)

Per últim, i associat amb els conceptes anteriorment exposats, aquesta resposta física demanada a l’interactor es realitza a partir dels elements propis que el documental interactiu planteja: les modalitats de navegació i d’interacció. Les modalitats de representació de Bill Nichols eren pertinents en el cas dels documentals lineals, però en el cas que ens ocupa – l’anàlisi dels documentals interactius - són les modalitats de navegació i d’interacció els elements clau. Aquesta perspectiva recondueix l'atenció de l'estudi del documental com a producte acabat, que es pot analitzar a través d'estils i convencions (posició de la càmera, la presència de la veu en off,  l'estil de l'edició, el paper polític, etc.) cap a l'estudi del documental com una forma dinàmica, com un sistema compost per les seves relacions amb realitats diferents (les persones que han estat entrevistades, la mediació de la càmera, els pensaments íntims de l'autor, la participació de l'usuari, el context cultural i econòmic, etc.).

Finalment, el fet d’analitzar el documental multimèdia interactiu a partir de les seves   modalitats de navegació i d’interacció  marca la quarta gran diferència entre els dos tipus de documentals: durant  tot el procés productiu, un documental lineal pot canviar constantment, però una vegada s'edita, aquest procés de canvi s'atura. El procés de producció i el procés de visualització es mantenen separats als mitjans analògics. Aquest no és el cas en els mitjans digitals interactius. El procés no s’atura en el cas dels documentals interactius i aquests últims poden ser considerats com a "sistemes vius" que segueixen canviant fins que la col.laboració i la participació és sostenible, o desitjada pels usuaris o sistemes que el componen.

 

Referències del text:
http://documentalinteractiu.com/pdf/Referències.pdf

Citació recomanada:
Gifreu, Arnau (2012), El documental interactiu com a nou gènere audiovisual. Estudi de l’aparició del nou gènere, aproximació a la seva definició i proposta de taxonomia i d’un model d'anàlisi a efectes d'avaluació, disseny i producció. [Tesi doctoral]. Barcelona: Universitat Pompeu Fabra. Departament de Comunicació.