a diferència més gran (i conflicte) entre els objectius del documental tradicional i els objectius del documental interactiu es troba en el terreny de l’autoria i del control sobre el discurs narratiu. Inssok Choi (2009:44) assenyala en el seu article Interactive documentary: A production model for nonfiction multimedia narratives, el fet que la pel lícula documental existeix per fer que el director de cinema expliqui una història, és a dir, el director és l'autor, el que significa que ell és responsable de contextualitzar les perspectives i fonaments a través de la narració. En essència, el paper del cineasta és crear sentit a partir de la realitat. El documental interactiu, per contra, permetent als usuaris prendre el control de la narració de la història, amenaça el paper del documentalista com a autor i per tant la seva capacitat de crear significat (Galloway, 2007:335).

Per exemple, en lloc d'editar una pel.lícula linealment, un documentalista  pot decidir la creació d'una base de dades de  clips de vídeo i entrevistes, a través de la qual un interactor pot navegar amb l'ús d'una interfície gràfica d'usuari (GUI), permetent a l'usuari  aprofundir en assumptes d'interès per crear una experiència documental molt personal. Aquest exemple, una possibilitat entre un extens ventall, és inquietant per a alguns documentalistes, perquè aquesta dinàmica de pèrdua de control és diametralment oposada respecte els seus objectius com a cineasta, que és explicar una història basada en la seva experiència de vida de manera subjectiva i personal. Com assenyala Sandra Dickson (2009), realitzadora i professora de documentals de la Wake Forest University, pot ser fins i tot irresponsable per part del director de cinema renunciar a aquest control, ja que sense cap context referit a la pel lícula (que generalment proporciona el documentalista) hi ha la possibilitat d'una mala interpretació completa dels materials en si mateixos.

El documental tradicional s'utilitza per indicar un punt de vista (el del documentalista), però el documental interactiu té el potencial de donar-ne molts. En resum, afegir  interactivitat és perdre el control sobre el significat de la pel.lícula, i per a molts cineastes, això simplement no és el seu objectiu. L'autoria és un objectiu inherent del documental tradicional i per tant presenta resistència a la consolidació dels mitjans interactius i la seva manera de construir el discurs. Però això no vol dir en absolut que els cineastes no utilitzin la xarxa com a plataforma. Al contrari, els documentals estan descobrint aquesta plataforma per a la distribució en un moment en què aquesta  indústria es troba sobresaturada degut a la forta competència entre empreses i entre els mateixos documentalistes.

Tanmateix, hi ha alguns problemes tècnics i burocràtics en relació amb la integració d'Internet i el documental. Respecte de la part burocràtica, els cineastes sovint sacrifiquen la capacitat de projectar pel.lícules en els festivals si les tenen en línia, així es veuen obligats a prendre una decisió entre concórrer al circuit de festivals lucratius o permetre que la pel.lícula es visualitzi en línia. A vegades les dues situacions es donen al mateix temps i el gènere coexisteix en línia i fora d’aquesta. Internet és generalment un últim recurs per a la distribució de cinema, i això acaba succeint quan les pel.lícules ja no són escollides per al circuit de festivals. Per altra banda, en l'aspecte tècnic, el principal problema és que aquest ús limitat d'Internet tracta de posar un mitjà passiu en una plataforma interactiva, és a dir, es col.loca un projecte en línia però les possibilitats d’interacció continuen sent baixes. I a més, la pantalla de l’ordinador no compta amb les característiques de recepció i visualització pròpies del cinema o de la televisió en alta definició (Britain, 2009:6).

De la pèrdua de la perspectiva o línia narrativa

Sense la perspectiva d'una bona experiència interactiva, l'usuari pot preguntar-se per què s’ha  d’interactuar amb ell. En resum, sense una perspectiva o narrativa concreta, l'experiència pot ser avorrida o pot perdre el sentit, sigui el documental  interactiu o no. Com assenyala Connor Britain (2009:7), un bon exemple d'aquest concepte es pot trobar en dos exemples  de documentals interactius, Black Friday (2004)1 i Becoming Human (1982) 2. El primer explica la història d'una sèrie de devastadors incendis a Victoria, Austràlia, mentre que el segon explora els orígens de l'espècie humana. Mentre que els dos incorporen els mateixos nivells d'interactivitat, permetent que l'usuari faci clic en tot l'espai i explorar la informació d'interès, Becoming Human construeix una narrativa entorn del tema en si, que es completa amb la introducció de vídeo i la incorporació de perspectives particulars sobre la matèria. Black Friday, per la seva banda, només explica els esdeveniments des d'una perspectiva històrica i no té una perspectiva global sobre el tema. S'utilitza principalment per transmetre informació de text, deixant de banda les capacitats d'àudio i vídeo, i els diversos elements interactius es troben desarticulats en lloc d’units per una descripció general. 

El documental, després de tot, funciona gràcies a la seva capacitat per organitzar una història de tal manera que sigui  alhora informativa i entretinguda. Alex Gibney (2009), director de cinema, assenyala que el poder del  documental resideix en la seva capacitat d'aprofitar les tècniques cinematogràfiques per crear imatges íntimes que motivin la gent a no deixar de pensar en un tema després que  la pel.lícula acabi. Com  comenta en una entrevista que va realitzar amb Connor Britain l’octubre de 2009: “This can’t be expressed in a paper or in an essay, which is the beauty of the documentary,” says Gibney. “It’s a narrative account of real life. It’s reality that rises to the mythic.” (Gibney, 2009)

El documental interactiu existeix en un mitjà on els usuaris gasten una mitjana de 56 segons en qualsevol pàgina, i per tant mantenir l'atenció dels usuaris no és una tasca fàcil. A Black Friday hi ha informació sobre els fets però no hi ha personatges amb els quals relacionar-los: no hi ha combinació de narració i d’imatge per obligar a l'usuari a romandre i sortir amb una impressió profunda i duradora. El poder de la pel.lícula per explicar històries convincents i enviar missatges  rotunds és essencial en el gènere documental  interactiu com ho és també en el lineal, i com a tal, és crucial per l'èxit del gènere en si. En aquest sentit, l'autoria no és només un caprici que els directors de documentals volen retenir en relació al seu treball per explicar històries, sinó perquè  aquesta veu narrativa forta és el que fa que els documentals siguin  tan convincents. Si amb la interactivitat no es poden oferir experiències atractives, l’obra no arribarà a complir els seus objectius com a documental. I si bé és evident que el mitjà digital atrau a un públic ampli, sembla que haurà de conservar un grau d'autoria i una perspectiva clara perquè l'experiència de l'usuari connecti amb una bona comprensió del tema (Britain, 2009:8)