continuació s'exposen les característiques des del punt de vista del discurs i/o narració:

 

2.a. Terminologia variada per a referir-se a projectes semblants

Els projectes d’aquesta naturalesa es poden anomenar de diferents maneres: aplicacions multimèdia, aplicacions d’hipermèdia, hiperdocuments, aplicacions interactives multimèdia, o simplement interactius o hipertext. Gaudenzi proposa altres terminologies, molt allunyades del concepte original, suscitades moltes vegades perquè aquests projectes no són considerats per la indústria gaire relacionats amb el terreny documental:
“Since digital interactive documentaries is still an emerging field (it barely started thirty years ago), it is difficult to find such examples, mainly because people refer to themselves with various terminologies: new media documentaries, digital documentaries, interactive film, database narrative etc… Most of the time what I would consider an interactive documentary is not linked by the industry with the “documentary family” and is called an online forum, a digital art piece, a locative game, and educational product, a 3D world, an emotional map, etc., making my search for examples particularly difficult.” (Gaudenzi, 2009:6)

2.b. Aplicacions interactives multimèdia divulgatives i documentals

Els documentals multimèdia interactius es poden enquadrar dins un gènere interactiu més general que es podria definir com el de les aplicacions interactives multimèdia divulgatives i documentals. Segons Ribas (2000:7), es tracta de “xarxes específiques d’informació interconnectada, realitzades per un autor o, de forma més significativa per un equip d’autors, adreçada a un públic concret en un context concret i amb la finalitat bàsica de transmetre-li un determinat contingut cultural o de coneixement, sense una finalitat educativa explícita.” Més específicament, es tracta de les aplicacions hipermèdia (o aplicacions  interactives multimèdia o interactius multimèdia), és a dir, xarxes específiques d’informació multimèdia interconnectada. Acotant més el terreny, ens centrem en “aquelles que tenen una finalitat específica i per tant una estructuració i unes constriccions de navegació triades conscientment per un autor amb la intenció d’assolir els objectius de l’aplicació d’acord amb els mecanismes propis del mitjà interactiu”(Ribas, 2000: 94).

2.c. Tipus de format vinculat als gèneres de no ficció

El documental multimèdia interactiu és un tipus de format relacionat amb els gèneres de no ficció. Aquesta no ficció és interactiva i s’articula a partir d’una voluntat de transmissió de coneixement a partir de l’educació informal, és a dir, la focalització recau sobre  projectes que mostrin una clara intenció divulgativa però en cap cas l’obligatorietat d’aprendre’s la lliçó per part de l’interactor, en els quals existeixi almenys una manera determinada d’interactuar amb el sistema (que l’usuari hagi de prendre decisions per avançar), i que es trobin ubicats a Internet.
L’ educació formal i la no formal corresponen a totes les activitats sistematitzades i, inclús, institucionalitzades que segueixen un determinat curriculum més o menys exhaustiu. L’ educació informal és un conjunt de processos permanents a través dels quals les persones adquireixen i acumulen coneixements, habilitats, actituds i modes de discerniment a partir de les experiències diàries i  la seva relació amb l’ entorn. Com Ribas assenyala en el seu article Difusión cultural y comunicación Audiovisual interactiva  de l’ any 2001:
“Situaremos la difusión cultural en este último ámbito de la educación informal, junto con los documentales televisivos o cinematográficos y los libros, revistas o programas televisivos de divulgación. Aunque, obviamente, las fronteras no son siempre claras, analizaremos productos que se caracterizan por la falta de una intención educativa explícita, por la asistematización del proceso desde el punto de vista didáctico y por buscar en el receptor unas intenciones intrínsecas, es decir, no motivadas por otra cosa que no sean los propios intereses personales.”(Ribas, 2001: 182)
           
2.d. Documentació d’alguna realitat concreta

Un dels requeriments sine qua non de l’aplicatiu per a pertànyer al gènere estudiat és que ha de mostrar una voluntat de representació de la realitat amb la intenció de documentar una situació d’alguna manera concreta.

2.e. Hipertext, nodes i lligams

Des d’una perspectiva analítica, l’estructura del documental multimèdia interactiu respon a un esquelet hipertextual constituït de nodes, lligams i àncores. El que varia és els tipus de mitjans manipulats, que passen de ser purament textuals a una barreja de diferents formats (imatge, so, text, etc.). Segons Ribas (2000:36), es pot definir l’hipertext com “una xarxa de peces interconnectades d’informació textual”. És un sistema d’organització de la informació basat en la possibilitat de moure’s per dins d’un text i visitar textos diferents per mitjà de paraules clau. Els elements nuclears de l’hipertext són els nodes, unitats semàntiques que expressen una sola idea o concepte des del punt de vista característic del contingut. Els lligams (links) són els elements de la xarxa que connecten els nodes entre ells permetent a l’usuari de desplaçar-se node a node. Habitualment hi ha una petita porció del node origen a la qual el lligam està connectat. Aquesta petita part, que pot ser una paraula, una frase, un fragment d’imatge, s’anomena l’àncora del lligam (Ribas, 2000:37).

2.f. Esquema nodal i bifurcat del discurs narratiu

Els sistemes interactius han de preveure més d’un desplegament a la vegada i com més variats, millor. L’element clau que diferencia el camp audiovisual de l’interactiu és la linealitat del primer que no permet d’alterar l’ordre del discurs, mentre que en el terreny interactiu es pot afectar aquest ordre i fins i tot modificar-lo. L’exemple del cal.ligrama il.lustra perfectament la idea que es vol transmetre: la seva estructura es configura com una mostra molt elemental d’una obra diversificada que admet diverses lectures. Per Berenguer (1998) hi ha quatre models que s’adeqüen a diferents possibles estructures de narració no lineal: narrativa no lineal ramificada, interrompuda, orientada a objectes i conservadora.

2.h. Narració no lineal

La narració no lineal (equiparable per un autor a la pèrdua de control discursiu) és vista com un problema en el món del documental tradicional. Whitelaw (2002:1) ho explica així: ‘New media forms pose a fundamental challenge to the principle of narrative coherence, which is at the core of traditional documentary. If we explode and open the structure, how can we be sure that the story is being conveyed?’. Whitelaw reflexiona al voltant de l’estructura oberta de les obres i el tipus de informació que s’està transmitint. Donant autonomia a l’usuari, sorgeixen molts interrogants respecte de la cessió de control i la forma que pot anar adquirint el discurs original a partir de la seva constant regeneració i reestructuració.

Referències del text:

http://documentalinteractiu.com/pdf/Referències.pdf

Citació recomanada:

Gifreu, Arnau (2012), El documental interactiu com a nou gènere audiovisual. Estudi de l’aparició del nou gènere, aproximació a la seva definició i proposta de taxonomia i d’un model d'anàlisi a efectes d'avaluació, disseny i producció. [Tesi doctoral]. Barcelona: Universitat Pompeu Fabra. Departament de Comunicació.