andra Gaudenzi 1, en la seva recerca anomenada Interactive Documentary: towards an aesthetic of the multiple (2009), proposa un plantejament original per elaborar la història dels documentals interactius a partir d’un conjunt limitat d’exemples seleccionats que mostren com l’evolució dels anomenats nous mitjans ha creat noves oportunitats i lògiques de representació de la realitat. Gaudenzi exposa un dels conceptes nuclears de la seva investigació, els modes d’interacció, en paral.lel amb l’evolució dels modes de representació documental de Nichols. Ho argumenta en el següent paràgraf:

“In the same way Nichols has proposed modes of representation to generalize the different logics that filmmakers have adopted in linear documentary making, I will propose modes of interaction to illustrate the ways interactive authors have positioned their users, and used technology, to portray the reality they were interested in via the interactive documentary. To trace a short history of digital interactive documentaries (it barely started thirty years ago) it would be tempting to adopt a strictly chronological approach, and to assimilate different styles to an evolution of pre-existing genres (educational, simulation, games etc…) or even by topics of interest (travel, history, diary, nature etc…). But those approaches do not investigate the set of relations that are the focus of this research.” (Gaudenzi, 2009:9)

Com es desprèn del paràgraf citat,  Gaudenzi proposa diferents modes d’interacció per delimitar les que considera que són les formes interactives a través de les quals els  autors es comuniquen amb el seu públic a través del documental interactiu. A l’hora de traçar una  història dels documentals digitals interactius, diu que es podria  adoptar un enfocament estrictament cronològic, el qual permetria assimilar estils diferents per a una evolució dels gèneres preexistents (educatius, de simulació, jocs, etc.) o per temes d'interès (viatges, història, agenda, natura, etc.). No obstant això, segons ella,  aquests enfocaments no són els correctes per a dur a terme amb èxit l’enfocament de la recerca.

Per tal d'analitzar les diferents lògiques de negociació amb la realitat, estableix un paral.lel entre la manera en què la interactivitat s'ha entès i utilitzat en els documentals interactius existents, i les relacions que s'han imposat entre l'autor, l'usuari i els mitjans de comunicació. Els modes d'interactivitat que segueixen són el primer intent de l’autora per analitzar i ordenar les principals tendències en aquest camp. Aquests modes seran utilitzats principalment per a formular preguntes sobre les relacions entre el documental interactiu digital i l'autor,  l'usuari, el procés de producció i els mitjans de comunicació. El que més interessa a Gaudenzi  és estudiar com s’ha establert la interacció entre l'usuari i la interfície (també els programes), i quina noció de comunicació l’ha inspirat.

Des d’una perspectiva centrada en la terminologia d'Interacció Persona-Ordinador, l’autora intenta rastrejar com l'arribada dels ordinadors personals ha inspirat diverses maneres d'interacció entre el contingut i l'usuari. La seva hipòtesi (2009:10) és que aquests modes es corresponen amb visions diferents, i de vegades amb preferències, del que una comunicació més o menys oberta amb la màquina pot generar i del lloc on la subjectivitat es pot col.locar, o ser creada, en un intercanvi digital.

En general, Gaudenzi (2009) creu que el cineasta lineal és un narrador i necessita el control, però el realitzador de documentals interactius s'assembla més a una figura deïficada  que vol crear el món del documental, però no influir en ell. Ella utilitza la teoria a la Cibernètica per il.lustrar la metàfora del  documental com un ésser viu, on el documentalista és el que dóna la vida, però el mateix documental en si és sostingut a través de les contribucions de la gent externa. Es refereix a aquest concepte com un documental autopoiètic, el que significa que sempre es troba en constant adaptació per ajustar-se als canvis en el sistema gràcies al qual existeix, i el que li permet alhora sobreviure als canvis en la tecnologia i en les percepcions culturals. Per Gaudenzi, aquesta és la versió ideal d'un documental interactiu, el que existeix gràcies a la interacció amb l'usuari i pot proporcionar una millor representació de la "veritat" en permetre representar les infinites visions de la realitat que existeixen en el documental.

 No obstant això, encara que el documental autopoiètic encara no existeix,  l’autora anomena aquests quatre modes d'interacció com els propis de la conversa, l'hipertext, la participació i la manera experiencial. Per a cada un d'ells, com queda recollit en la taula 5.1, proposa una metàfora i defineix les seves funcions d'usuari, el seu paper d'autor i la seva lògica de la interactivitat. Els modes no són jeràrquics, ni cronològics, i molt menys exhaustius en la representació d'un camp en constant evolució. Representen una manera de veure les tendències en un gènere que  encara no està clarament establert (Gaudenzi, 2009:26).

Taula 5.1. Modes d’interacció a partir dels quals s’articula una cronologia del documental digital  interactiu segons l’anàlisi de Sandra Gaudenzi (2009)

Referències del text:

http://documentalinteractiu.com/pdf/Referències.pdf

Citació recomanada:

Gifreu, Arnau (2012), El documental interactiu com a nou gènere audiovisual. Estudi de l’aparició del nou gènere, aproximació a la seva definició i proposta de taxonomia i d’un model d'anàlisi a efectes d'avaluació, disseny i producció. [Tesi doctoral]. Barcelona: Universitat Pompeu Fabra. Departament de Comunicació.