’any 1995, l’Interactive MIT Cinema Group 1, liderat per Glorianna Davenport, va explorar les possibilitats d'un Documental d’evolució digital anomenat “Evolving Documentary” 2 . Basant-se en la premisa que el creixement del material ha de ser proporcional a l’arquitectura del projecte que el contempla, Davenport i Murtaugh assenyalen: “materials grow as the story evolves. For this reason the storage and descriptive architecture must be extensible” (1995:6). Amb l’ “Evolving Documentary”, Davenport i Murtaugh volien impulsar encara més la lògica de la base de dades oberta al canvi. Ells van dissenyar un navegador, Context, que permetia noves entrades a la base de dades. Tal com ho descriu Gaudenzi (2009:17):

“The authors annotate the 30 seconds video clips of the database with keywords. An Automatist Storytelling System -a sort of narrative engine- produces dynamic and responsive presentations from an extensible collection of keyword-annotated materials. Depending on the interests of the users, ConText plays videos continuously, only stopping the video flow when the user wants to intervene. […]In ConText, content is presented when the system detects idleness from the viewer. Thus, the story moves only when the viewer stops interacting. Content continues to be presented until the viewer stops it by clicking or moving the mouse over the interface to alter the story context “(Gaudenzi:2009:17)

Dos projectes documentals principals sorgeixen del grup de Davenport: Boston Renewed Vistas (1995-2004), i Jerome B.Wiesner 1915-1994: A Random Walk through the 20th Century (1994-1996, web i CD-Rom). Tots dos documentals interactius permeten una escalabilitat de la base de dades, però el seu perfil d'usuari es considera primordialment extradiegètic: les accions dels espectadors influeixen en el procés de la narració en comptes d'alterar els fets reals en la història. Estem de tornada a la lògica de l'exploració d'hipertext, però amb una peculiaritat: la base de dades de vídeo pot evolucionar. Gaudenzi (2009:18) opina que aquesta és una expansió de la història del món en lloc d'una participació en ella.

A partir de la concepció inicial de Davenport, sorgeixen diferents corrents. Totes aquestes corrents varen ser propiciades gràcies a l’adveniment, a principis del segle XXI, de la connexió anomenada de  banda ampla 3:

1. Diversos Canals de video sorgeixen a la xarxa

Aquestes poden ser de vídeo blog - canals com United Vloggers (diaris en vídeo pujats pels usuaris, que donen suport als comentaris de text)-, llocs per compartir vídeos, com Youtube (llocs que contenen vídeos pujats de qualsevol tipus - no necessàriament autobiogràfic - ), o fins i tot els canals web (empreses comercials que creen canals de vídeo enviats per l'usuari com per exemple Current.com en el cas de les notícies o submarinechannel.com com canal de documentals. Gaudenzi (2009:18) ofereix una descripció precisa del que s’entén per vlogs:
“The so called ‘vlogs’ started in 2003 with No Filter, created by Italian journalist Maurizio Dovigi. Vlogs allow for the distribution of video over the Internet using either the RSS or Atom syndication formats, for automatic aggregation and playback on mobile devices and personal computers. Today’s most popular vlogs are Yahoo!’s Videoblogging Group and Google Video’s Video blogs” (Gaudenzi, 2009:18)

2. La web no només s'utilitza per veure o enviar vídeos, sinó per escriure comentaris directament en la seqüència de vídeo.

Exemple: Nico Nico Douga és una plataforma d'intercanvi de vídeo japonesa iniciada l’any 2007, amb una diferencia bàsica: els usuaris poden escriure els seus comentaris directament sobre les seqüències de vídeo que estan veient. La col.laboració que figura en el Nico Nico Doug està canviant la importància relativa de la font. Aquesta tecnologia es podria aplicar fàcilment a les bobines de notícies o material documental, capacitar els usuaris a respondre i participar "en el tall", canviant la materialitat de la pròpia Font videogràfica.

3. La web s'utilitza com a canal de distribució. Permet:

- La distribució de documentals independents que no tenen mercat a la plataforma de televisió convencional. Exemple: documentarychannel.com.
-  La distribució de documentals que pertanyen a l'arxiu de les televisions comercials, com Canal 4, BBC i altres. Aquestes es poden descarregar de forma gratuïta dins d'una lògica de pay-per-view.

4. El web permet establir als documentalistes comunitats socials al voltant de les qüestions plantejades en els seus documentals lineals.

Ells no només fan servir l'Internet per a obtenir retroalimentació dels espectadors, sinó també per obrir el debat a un públic més ampli. Exemple: documental neerlandès Over The Hills (Beperk Thoudbaar, 2007) en el qual Sunny Bergman denúncia l'obsessió pel cos perfecte femení a partir de la propagada dels mitjans de comunicació. El lloc web del documental 4 acull un fòrum on les dones poden publicar els seus propis vídeos i textos i discutir sobre la relació que tenen amb els seus propis cossos. El lloc web, en el que hi ha un fòrum, un manifest, i alguns documents s'ha tornat tan popular que es pot qüestionar si aquest no és en si un documental interactiu i de col laboració, en lloc de la pàgina web tradicional que acompaña un documental.

5. El web permet a les comunitats locals socials  crear documentals de col.laboració.

Exemple: vídeo que l’ activista d’Adnan Hadzi ha posat en marxa el 2005. Es tracta d’un projecte de recerca sobre col.laboració cinematogràfica, deptford.tv, una documentació audiovisual del procés de regeneració de la zona de Deptford, situada al sudest de Londres. Deptford.TV funciona com una plataforma oberta i de col.laboració que permet als artistes, cineastes i persones que viuen i treballen al voltant de Deptford emmagatzemar, compartir, reeditar, comentar i distribuir la documentació del procés de regeneració.

6. El web no és utilitzat per a veure o compartir vídeos, sinó per etiquetar-los i puntuar-los, per així contribuir a una praxis col.laborativa d'edició.

El projecte Echo Chamber Project 9, del cineasta Kent Bye, és l'únic projecte que l’autora coneix d’aquesta naturalesa. Es centra en la fase de post-producció de la filmació del documental. Kent Bye vol fer un documental que reflecteix els interessos dels espectadors i les idees sobre la guerra de l'Iraq. Durant els primers sis mesos del conflicte ha gravat tota la cobertura de notícies importants sobre el tema (de l'ABC, CBS i NBC de la televisió nord-americana) i ha dirigit més de 50 hores d'entrevistes ell mateix. Ara convida als usuaris a etiquetar i a valorar els clips visuals que ha extret d'aquesta base de dades de vídeo, i parcialment pujat a la web, per tal de situar-los en les llistes de reproducció que respectin el punt de vista de cada usuari, en lloc del dels mitjans de comunicació. Kent Bye anomena a aquest procés interpretació col.laborativa (“collaborative sensemaking”). Com ell mateix destaca: “such system would allow people to add their own context through each of these phases in a way that is both easy to participate and easy to productively make sense of the user input in a cumulative fashion” (Gaudenzi, 2009: 20) Si Echo Chamber Project sempre se les arregla per produir un documental final, és la llista de decisions d'edició la que s’acabarà imposant, que serà el resultat d'una lògica de col.laboració. El vot individual, o la veu, participarà en una mena de procés de decisió democràtica. L'autor, Kent Bye, serà el facilitador i creador d'aquesta selecció. En comparació amb el poder del realitzador tradicional, Kent Bye perd el seu poder d'ordenar (editar) la realitat. Perd la subjectivitat en nom de l'interès col.lectiu i la democràcia.

7. La web s'utilitza per recollir imatges de vídeo dels usuaris sobre un tema específic.    

Aquest material és llavors editat en directe com a part d'un espectacle artístic.

Per exemple, l’artista Sarah Turner va incitar a dones participants que eniviïn, a través d'Internet, vídeos personals gravats amb telèfons móbil al voltant d’un tema específic. Aquesta col.lecció de vídeos sobre les frustracions de la dona o els sentiments, vna ser després editat en viu durant una sessió al ICA42 en la nit del 9 de març 2008. Overheated Symphony és un documental lineal totalment creat amb imatges de telèfons mòbils col.lectius.
A Overheated Symphony el procés s'inverteix. L'autora, Sarah Turner, manté el control total del procés d'edició, però renúncia a la selecció del material. Els usuaris que estan enviant els seus clips de vídeo mòbil, participen afegint un "totxo" a un edifici que no construeixen ni veuen ells mateixos. Ells donen la matèria primera que després adquireix sentit a través del tall selectiu de l'autora. La contribució de l'autor és un acte performatiu, no durant la filmació sinó durant l'edició. En les xarxes socials i fòrums, com ara Over the Hills, la participació dels usuaris consisteix a comprometre's amb la causa del fòrum (en aquest cas "les dones i els seus cossos") i afegir una veu personal a través de text, imatge o en vídeo a una realitat que és complexa perquè és personal. La subjectivitat aquí és necessària per la creació del conjunt. Si bé el documental no podia representar un nombre limitat de dones, el lloc web es converteix en l'eina per arribar a una base de dades infinita que és la realitat. Aquí, la impressió d’Andy Lippmann "de base de dades infinita " no pretén donar una veritable sensació d'interactivitat, sinó més aviat crear consciència d'una realitat que està feta d’infinits punts de vista.

Finalment els llocs web per compartir vídeo, tracten la col.laboració com a formes d'omplir una base de dades i organitzar-la. YouTube no existiria si la gent no hi pujés vídeos. I tampoc es podria explorar si els usuaris no etiquetessin i valoressin els vídeos d'altres persones. La col.laboració que aquí es tracta es basa en crear contingut, crear una presència a la base de dades i fer-se visibles a altres usuaris. Així doncs, quin dels exemples de participació vistos es poden anomenar documentals interactius? Si prenem la definició més àmplia d'un documental, com un contenidor per al material de no-ficció, llavors probablement tots aquests exemples es poden considerar documentals interactius - en la mesura que permeten un cert nivell d'interactivitat amb el contingut, el que exclou els llocs web que simplement distribueixen documentals realitzats sense permetre la participació dels espectadors. Però si veiem documental com la mediació d'una realitat precisa, al voltant d'un tema en un sentit determinat, llavors l’autora  exclouria els que permeten compartir vídeos en general, els llocs web com Google Video i YouTube, perquè són massa grans.

Respecte la metàfora que descriu aquest mode, l’autora assenyala: “The metaphor, the figure, that I suggest for the networked participative mode is the one of group building. Each user adds bricks to a building that is constantly evolving and never finished. What sort of negotiation with reality might this enforce? (Gaudenzi, 2009:21). Responent a la seva pròpia pregunta, Gaudenzi afirma que l'autor és un facilitador i, de vegades un controlador o dispositiu del mateix de joc, per una realitat que necesita que els usuaris siguin cocreats i votats. L’intercanvi i la conversa existeixen, però sovint no en temps real. Usuari pot navegar per primera vegada en la lògica d'exploració de la manera d'hipertext, i després decidir deixar una empremta del seu pas i reflexió mitjançant la pujada de text, fotos o vídeos. L'edifici també està sempre en construcció i segueix canviant la forma sempre quan hi hagi constructors. Quan per una raó o una altra (les persones poden perdre interès i deixar de participar, tècnica o econòmicament poden sorgir problems, etc.) l'edifici para la seva auto construcción,  esdevé en certa manera mort. Els llocs web abandonats poden encara tenir una presència a Internet, però si no tenen més trànsit, i la gent deixa de participar-hi, es converteixen en cossos congelats, una cosa semblant a un cos mort.

 

 

Referències del text:

http://documentalinteractiu.com/pdf/Referències.pdf

Citació recomanada:

Gifreu, Arnau (2012), El documental interactiu com a nou gènere audiovisual. Estudi de l’aparició del nou gènere, aproximació a la seva definició i proposta de taxonomia i d’un model d'anàlisi a efectes d'avaluació, disseny i producció. [Tesi doctoral]. Barcelona: Universitat Pompeu Fabra. Departament de Comunicació.