uan l'ordinador es converteix en portàtil i permet la connexió a una xarxa sense fils,  els telèfons mòbils permeten l'accés i creació de continguts des de qualsevol lloc i amb un Sistema de Posicionament Global (GPS) es pot calcular la posició d'un dispositiu digital en l'espai físic, llavors els mitjans localitzatius emergeixen com una tecnologia que utilitza els dispositius digitals en l'espai físic. Des del punt de vista de la interacció Persona-Ordinador(HCI) això vol dir que la interacció passa en un espai que és imprevisble i que sempre és situa en un context dinàmic. La lògica de la interacció que els mitjans locatius necessiten per a desenvolupar tot el seu potencial està lluny de càlcul algorítmic de Turing. Si la interactivitat succeeix en un entorn físic i obert, i potser amb d’altres persones, la interacció dependrà de múltiples variables (reaccions de la gent, el clima, el trànsit, etc.), en suma, la majoria de factors no són previsibles. Gaudenzi assenuala al respecte (2009:22):

“This type of computation has been called by Eberbach, Goldin and Wegner an interactive computation  because it ‘involves interaction with an external world, or the environment of the computation, during the computation- rather than before and after it, as in algorithmic computation’ (2004:173, italics in original).

El sistema necessita adaptar-se a un entorn que és dinàmic i per tant ha de ser auto-adaptatiu i evolutiu. A Greenwich Emotion Map (Nolde, 2005), els habitants de la zona caminen a peu al voltant dels seus barris portant un dispositiu que registra la seva excitació emocional i estableix vincles de dades amb la seva ubicació GPS. El sistema també permet registrar els seus pensaments i records mentre caminen lliurement per Greenwich.
Els jocs i els projectes artístics van ser els primers a experimentar amb tecnologia localitzativa. Els artistes Chistian Nolde i Matt Adams (de Blast Theory), consideren els seus projectes com una forma de document d'una realitat a través de la col.laboració i l'experiència física.

Per als participants, els que portaven el dispositiu biomapping, el Greenwich Emotional Map és una experiència de consciència, perquè per al públic - que va a veure la documentació del projecte en una galeria d'art o espai públic - el projecte és un mapa físic, un tros de paper que documenta un conjunt d’emocions i sentiments sobre l'espai urbà. Matt Adams, artista digital i dissenyador de jocs de Blast Theory, quan se li va preguntar quina de les seves obres podrien definir-se com a documental interactiu, va proposar el seu projecte de ràdios locatitzatiu Rider Spoke (2007) perquè "es convida el públic a realitzar gravacions testimonials als carrers de la ciutat " (“it invites the audience to make recordings/testimony on the streets of the city”). Per a ell, com per Nolde, el projecte localitzatiu és una forma de documentar les emocions i alhora d'interactuar amb l'espai urbà. Matt Adams descriu el seu projecte de la següent manera:

“In Rider Spoke the participants are invited to go to the Barbican, a cultural centre in London, with their own bicycle, or to hire one at the venue. A handheld computer (Nokia N800) is mounted on the handlebar of the bicycle. This mini computer has GPS capabilities, an earplug and a microphone incorporated into it. The participant sets off into the streets of London listening to the audio commands of the device. The device asks the participant to find a spot in the city, to stop there and to answer to a specific question by recording the answer into the microphone. The questions can be anything from "Describe yourself. What are you like? And how do you feel?" to "Find a quiet place and tell me who or what makes it all right for you". The answer is then stored with its GPS positioning so that it will be retrievable by any other participant that stops in a nearby location”(Gaudenzi, 2009:23)

Alguns exenples de cas en referència als mitjans de localització són: Can You See Me Now?(2001)de Blast Theory i en col.laboració amb el Mixed Reality Lab de la Universitat de Nottingham, Bio Mapping (2004) de Christian Nold, The Milk Project (2004) d’ Esther Polak i Amsterdam Real Time (2002 ) de Waag Society. L'interès de Rider Spoke és que es tracta d'un artefacte digital que passa en temps real (mentre jo circulo) i és una experiència completament privada (estic sol amb la meva bicicleta) i no obstant això, permet deixar empremtes de la meva presència (a través dels arxius d'àudio que puc gravar) a d’altres persones que mai veig però que puc sentir (a través dels seus arxius d'àudio). L'espai de la ciutat s'experimenta amb una nova consciència: com quan la vida privada i pública es fonen juntes per un instant.  Les dades es troben en algun lloc d'un servidor, i si bé ningú sap que farà Blast Theory amb elles, en la intenció dels artistes Rider Spoke és un projecte per ser experimentta només pels participants. Aquest bé cultural és efímer, dura el temps d'una experiència i es queda en la memòria de la gent i els arxius d'àudio.  Gaudenzi considera el documental Rider Spoke un documental interactiu localitzatiu pioner:

“I would personally consider Rider Spoke as a pioneer locative interactive documentary where the mode of negotiation with reality is to physically experience it. We are not representing reality but negotiating it by experiencing it through the voices of other participants and through the settings that Blast Theory has put in place. Rider Spoke puts us in relationship with other points of views from the one that we personally experience when we are cycling in the city. It presents us a reality that has layers and that is composed by multiple points of view. Obviously the total absence of video material can be seen by documentary purists as a problem. Rider Spoke would probably be defined by them as a ‘digital documentation of riding in London’ rather than a ‘locative documentary about our personal relationship with self-selected sites of London’. But to me few experiences can be more accurate than Rider Spoke in mediating our awareness of urban space. “(Gaudenzi, 2009:24)

Referències del text:

http://documentalinteractiu.com/pdf/Referències.pdf

Citació recomanada:

Gifreu, Arnau (2012), El documental interactiu com a nou gènere audiovisual. Estudi de l’aparició del nou gènere, aproximació a la seva definició i proposta de taxonomia i d’un model d'anàlisi a efectes d'avaluació, disseny i producció. [Tesi doctoral]. Barcelona: Universitat Pompeu Fabra. Departament de Comunicació.