volució previsible de documental multimèdia interactiu

 

Al llarg d’aquest treball, hem intentat plantejar un estat de la qüestió general sobre el gènere documental i el nou mitjà digital interactiu. Hem descrit el context on es desenvolupa aquest nou format, el web, i el tipus de producte en què s’engloba, les aplicacions interactives. A partir de les corresponents introduccions als àmbits del mitjà digital interactiu, del documental lineal, de les tecnologies participatives i les aplicacions interactives de caire divulgatiu i de transmissió de coneixement, hem intentat argumentar com d’aquestes confluències n’ha sorgit un nou gènere, que anomenem “documental multimèdia interactiu”, amb característiques pròpies i específiques. Les noves lògiques de representació documental en aquest nou gènere deriven més en la manera com naveguem i interactuem amb els continguts i els altres interactors, que no pas en la manera de representar l’objecte de la realitat per part del documentalista. En suma, els nous indicadors que haurien d’identificar el gènere es basen més en les modalitats i submodalitats de navegació i d’interacció que en les de representació convencional i lineal de la realitat. Finalment, i amb l’objectiu d’establir i delimitar el marc conceptual de manera precisa i concreta, hem plantejat la construcció d’un possible model d’anàlisi centrat en el gènere estudiat, que també aspira a constituir-se en un model per a la creació i producció d’aquest tipus de documental.

Com a conclusió general d’aquest treball de recerca, previ a la tesi doctoral, voldríem presentar una classificació i categorització de l’evolució previsible del documental multimèdia interactiu, tal com esquematitzem en la taula 7.1 de la secció Base de Dades d’aquesta web. A la columna esquerra es planteja una possible categorització en quatre grans categories o nivells principals. Per altra banda, a la columna de la dreta s’ofereix una descripció de cada categoria, les seves principals característiques i alguns exemples significatius que s’enmarquen dins la categoría corresponent (la majoria són els exemples citats a la taula 6.6 del capitol anterior).  L’estructura de la taula és piramidal, és a dir, com més amunt ens situem, ens referim a una categoria més recent i més evolucionada que les anteriors (bàsicament respecte el suport d’exhibició, el grau d’obertura - cessió de control -  i contribució i les modalitats que presenta). D’aquesta manera, els documentals multimèdia fora de línia (1) equivaldrien a les obres interactives de difusió cultural i d’altres gèneres en suport extern com el CD-ROM o el DVD-ROM; en un segon nivell, els documentals lineals en línia (2) serien les obres audiovisuals del gènere documental tradicional ubicades a la xarxa per a una major difusió, distribució i visibilitat; en tercer lloc, els documentals multimèdia interactius no lineals en línia (3) serien l’objecte d’estudi de la present investigació i finalment, els documentals multimèdia generatius en línia (4) serien la categoria més evolucionada i menys experimentada en l’actualitat, on el receptor esdevé interactor, productor i cotribuidor a l’obra mateixa.

Reflexions personals sobre l’estat del documental interatciu

Després d’aprofundir paral.lament durant alguns anys en els terrenys del mitjà digital i del documental, vaig començar a qüestionar-me com el processos de digitalització i distribució de continguts (a través d’Internet) afectaven a la forma  i a la lògica de la filmació del documental. Algunes de les meves reflexions giraven al voltant de com serà el documental del futur i com es configuren i s’articulen les noves lògiques de representació de la realitat a partir dels mitjans digitals interactius en línia.

En aquesta línia, opino que no es pot considerar el documental multimèdia interactiu com una mera evolució de les pel.lícules documentals, ja que aquesta consideració resulta insuficient per a il.lustrar la naturalesa i profunditat del canvi. Això s’aprecia observant com, en el cas que ens ocupa, les modalitats de representació no es poden considerar indicadors suficients per analitzar el nou gènere, però si les noves modalitats de navegació no lineal i d’interacció digital resultants. Les qüestions que suscita l’anterior afirmació s’articulen al voltant del plantejament sobre si existeix alguna continuïtat entre el documental lineal i l’interactiu, si els directors que experimenten amb els nous mitjans provenen de diferents camps especialitzats o no, o fins on influeixen els mitjans en el producte final.

La naturalesa intrínseca del documental convencional sofreix canvis importants a partir de l’adveniment d’aquest nova forma documental derivada del nou escenari tecnològic actual. Seguint la línia proposada per Nichols (1991) respecte d’una possible definició, analitzem concretament les tres tendències en profunditat:

1. L’autor ja no pot plantejar-se de crear un únic programa narratiu, tancat i subjectiu, i ha d’assumir que en certa manera perdrà el control de la seva obra, amb la qual cosa la nova situació sovint va en contra dels seus interessos. En síntesi, ja no depèn d’ell mateix per a transmetre un programa narratiu determinat.
2. La construcció de la narració i l’ordre discursiu passen d’un esquema lineal i seqüencial a un nou escenari caracteritzat per un multidesplegament de plantejaments, nusos i desenllaços. El text de l’obra passa de tenir una estructura tancada a una d’oberta. El resultat final del documental (el que es diu) i l’ordre discursiu (com es diu) pot acabar prenent una forma molt diferent a la que, en un estadi inicial, es contemplava en el guió de l’obra.
3. L’interactor es configura com a emissor i contribuïdor dels continguts creats per l’autor: el nou gènere i les noves modalitats de navegació i d’interacció resultants compten amb característiques generatives per part de l’usuari. Aquests nous paràmetres permeten a l’interactor (i alhora participant) formar part del sistema, i fins i tot modificar-lo, com si es tractés d’un sistema viu i canviant. En resum, l’interactor es configura com a cocreador de l’obra.

La pregunta, després d’enumerar tots aquests nous i interessants elements, seria per què aquest gènere com a tal no eclosiona d’una manera definitiva, per què li costa tant establir-se i adquirir un paper determinant com a nova forma de no ficció interactiva. Segons el meu punt de vista, hi pot haver diferents raons, però considero que les més importants són:

1. Des del punt de vista de l’emissor (autor) i la producció, els dos principals problemes que detecto són, per una banda, la ja citada pèrdua de control per part de l’autor i els problemes a nivell subjectiu i discursiu que això comporta; per altra banda, si bé per a realitzar un documental multimèdia interactiu s’ha de comptar amb un equip nombrós - igualment com en el cas dels gèneres audiovisuals -, en aquest cas hi ha dos terrenys (audiovisual i interactius) molt diferenciats i que sovint s’escapen al director de l’obra. En un equip de producció multimèdia, a vegades hi ha un abisme entre les persones que desenvolupen la part audiovisual i la part multimedial. Si bé en un equip centrat en produir un documental audiovisual hi ha especialistes en cada àrea, el director  ha de conèixer mínimament els diferents rols professionals que es desenvolupen -- hi ha directors que assumeixen bastants rols en un documental, com el de guionsita, realitzador, muntador, fotografía fixa, etc. --, i això no acostuma a passar en el terreny multimèdia (un autor de continguts d’un interactiu no coneix com elaborar una arquitectura de la informació, un diagrama de flux o dissenyar, per no dir programar, l’aplicatiu). Aquest fet comporta moltes vegades problemes en la concepció del documental multimèdia interactiu i malentesos de comunicació grupal, doncs les naturaleses i lògiques de treball dels dos mitjans són molt diferents. També cal afegir que la pròpia dificultat de construir un producte més complicat en termes de visionat, fa que moltes produccions es realitzin a la manera tradicional.
2. Des del punt de vista del discurs i tipus de narració (text i guió), el fet d’haver de  plantejar un sistema multidesplegament comporta molta més feina per a l’equip de guionistes i per als dissenyadors i programadors de l’aplicatiu. Per tant, estem parlant d’un augment considerable del volum de la producció (podria ser triplicar i quatriplicar la feina base d’una història lineal amb una sola història) tant per les persones que desenvolupen la part més audiovisual (guionistes, responsables de continguts textuals i audiovisuals, entrevistadors, etc.) com pels que desenvolupen la part més interactiva (arquitecte de la informació, dissenyadors gràfics i multimèdia, programadors, etc.). A més a més, no cal oblidar que per elaborar un tipus de discurs no lineal ramificat, cal adoptar una nova lògica narrativa, i això, a part d’estar molt en contra de determinats autors (que, finalment, són els que tenen l’última paraula), també requereix entrenament i habilitats especials per a desenvolupar aquesta nova lògica discursiva i narrativa amb èxit
3. Des del punt de vista de l’interactor (espectador) i  la recepció, a nivell tecnològic l’ample de banda encara no és suficient com per navegar en aquests tipus de productes amb total rapidesa i comoditat. Això comporta el fet d’haver d’esperar a què es carreguin (no només al principi sinó a vegades també quan activem algun tipus determinat de modalitat navegacional o interactiva) les diferents parts de l’aplicatiu, i tot això situat en l’escenari actual, caracteritzat per un usuari que exigeix immediatesa, es converteix en un factor determinant que juga a favor del visionat tradicional.

Des d’una perspectiva sociològica, relacionada amb els hàbits de l’individu o usuari de l’aplicatiu, opino que el fet que el format del documental multimèdia interactiu no obtingui bons resultats com a gènere, no té tant a veure amb les limitacions tecnològiques pròpies que el propi mitjà requereix, sinó més aviat  amb una tendència relacionada amb el consum i els seus individus. L’esforç mental (i físic) al qual és sotmès l’interactor en un aplicatiu documental és molt més gran que en un visionat tradicional. Dit amb paraules col.loquials, fa més mandra posar-se davant la pantalla d’un ordinador i haver d’esforçar-se per navegar, conèixer les funcionalitats del sistema i haver de prendre decisions, que situar-se davant d’una pantalla de televisió i poder manipular el contingut d’una manera senzilla i lineal. L’element clau que cal destacar és que estem culturalment acostumats a aquesta segona opció i costa molt canviar els hàbits de la recepció. Aquests hàbits concrets, vinculats a l’oci i entreteniment, són entesos mentalment com a moments d’esbarjo, moments en els quals l’individu, després d’una llarga jornada laboral i moltes hores de concentració, difícilment es disposarà a  seguir pensant i prenent decisions, concentrat en una tasca que li demana que continuï fent el que s’ha dedicat a fer les últimes vuit hores o els últims vuit dies.

D’altra banda, la producció i la circulació del documental interactiu semblen estar en un punt mort. Els cineastes tenen pocs incentius per convertir la seva pel.lícula en un projecte interactiu, ja que fer-ho seria limitar la seva distribució a Internet, renunciar al control respecte l'autoria i disminuir l’impacte de la pel.lícula a causa de l’experiència de la petita pantalla, factors que van en contra de la naturalesa del director de l’obra. Esperem que les últimes tendències, experiments basats en la hibridació entre televisió i la xarxa -- com el cas de l’interactiu que analitza el quadre del Guernica  (Guernika, pintura de guerra, produït l’any 2007) --,  s’imposin aviat com a estàndards i el problema de la localització i del visionat d’aquest gènere deixi de ser un problema. Estic d’acord amb Galloway (2007:336) quan atribueix bona part del fracàs de la pel.lícula interactiva a les altes expectatives d'audiència sense complir del mitjà a causa de les limitacions tècniques i aspiracions incomplertes. Agefeix que, perquè el documental interactiu tingui èxit, el públic necessita assolir una millor fusió entre els conceptes d’"interactiu" i "pel lícula" (conceptes vinculats a l’alfabetització digital i al de natiu digital - traduït en una nova fornada de joves experts en les noves tecnologies -, ja avançats per Piscitelli -2009- i Berenguer -2004- en les seves respectives obres).

Resseguint aquesta  línia argumentativa, ens hauríem de preguntar per què ens preocupa tant la integració de la pel.lícula documental amb els mitjans interactius. Si realment són tan contradictoris, per què no els deixem portar les seves vides separades en els seus respectius mitjans? Personalment opino que això es deu al fet que es necessiten mútuament. I si es necessiten un de l’altre, la reflexió llavors s’encaminaria a resoldre com es poden reconciliar les diferències entre ambdós mitjans. Com és notori, moltes pel.lícules troben oportunitats per allargar la seva vida aprofitant els mitjans interactius, a partir de la creació de llocs web que, no només funcionen com a centres d'informació de la pel.lícula, sinó com un recurs per al contingut addicional i el material sobrant que no s’ha utilitzat en el muntatge final de la pel.lícula. Aquest mètode conserva un alt grau d'autoria, mentre manté la introducció d'elements d'interactivitat més adequats per a la xarxa. Segons Britain (2009:9), encara que això pot ser considerat per alguns com una definició molt limitada de documental interactiu,  almenys mostra que no hi ha risc de solapament entre el medi interactiu i el documental en si,  i que és en aquesta coincidència que hi pot haver esperança per a un futur prometedor per al cinema documental interactiu. Els dos mitjans poden conviure i existir sense que l’emergència d’un comporti la marginació o desaparició de l’altre.

Trobar el punt mig on el significat es pot maximitzar i l'audiència és més compromesa és el paper del director de cinema documental, i és en aquest punt mitjà que la pel lícula documental i els mitjans interactius poden coexistir. Mitjançant la combinació de la potència del mitjà cinematogràfic per a proporcionar perspectiva i la capacitat d'interactivitat per a millorar la participació dels usuaris amb el material, la pel.lícula documental interactiva pot ser capaç d'oferir documentals més significatius. La idea que els mitjans interactius poden escurçar la diferència entre el productor i l'usuari és prometedora per a qualsevol documentalista que busqui incrementar la participació en les seves narracions. Però, situats en l’altre extrem de la balança, si aquesta diferència s’escurça massa és possible que el documental perdi valor i interès justament per la manca d’una veu narrativa forta i d’un programa narratiu determinat (precisament aquesta és la por de la majoria d’autors tradicionals).

Una altra pregunta important sobre la naturalesa del documental és per què hi ha un gran interès en fer que una simulació sembli real? Si hem establert que sabem que un documental no és necessàriament "real" però que ofereix un valor a la nostra comprensió del món, per què és important que sembli real? Choi (2009:44) afirma que la interactivitat pot reduir la bretxa entre aquests dos pols en la cultura del documental, entre l'usuari i el productor, la producció i reproducció, l'autoria i l’acte d’investigar. Si això és així, la interactivitat en si té la facultat d'augmentar la percepció de la realitat en el documental, que al seu torn, es tradueix en una major efectivitat en la participació de l'usuari en els projectes.

En la majoria de documentals multimèdia analitzats té una importància cabdal el tractament audiovisual. A diferència dels productes amb tractament “informàtic”, funcionant en una finestra més del sistema operatiu, aquestes aplicacions pretenen submergir l’espectador ja des del principi en l’obra: la pantalla s’enfosqueix, el so comença a avançar contingut i entrem en una animació introductòria o en uns crèdits o en qualsevol element que ens recorda que anem a endinsar-nos en alguna cosa que s’assembla més al cinema que no pas a l’ordinador .

Tota la càrrega d’autor en un documental lineal es centra en la focalització o veu narrativa predominant i en el guió i les entrevistes, mentre que en el cas que ens ocupa aquesta càrrega es troba dividia entre la barreja de continguts i el llenguatge audiovisual interactiu. Com comenta Ribas:

“Potser quan aquest llenguatge estigui consolidat – si ho arriba a estar algun dia en el mateix sentit que el propi del text – plantejar-se aquestes aplicacions com assaigs sigui absurd i reprenguem espontàniament el terme documental. En qualsevol cas, la reflexió al voltant d’aquest punt i la comparació amb documents de voluntat autoral en altres mitjans sembla una via de pensament enriquidora.” (Ribas, 2000:110)

Una opció molt interessant podria ser el de la creació de llistes de reproducció (anomenades Playlist), és a dir,  llistats d’agrupament segons les preferències del  propi interactor, o les llistes en funció d’una categorització autoral, de l’usuari o mixtes (anomenades Favorits, Marcadors o Categories).  La idea de la playlist (o llistat ordenat de preferències) existeix des de fa temps però centrat sobretot en fotografies i cançons. En el segon cas, establir un conjunt de favorits o marcadors personalitzats aniria en la línia anteriorment expressada, però inclouria un pas més: el de la categorització grupal. Abans de començar a navegar o en qualsevol moment, podríem crear unes categories i després aniríem inserint diferents tipus de mèdia dins de cada categoria que haguéssim preestablert. Aquestes categories poden venir establertes pel director de l’obra, pel mateix interactor o pels dos (seguint en la línia de la cocreació, en un nivell més evolucionat i completament interactiu en el sentit fort).

Referències del text:

http://documentalinteractiu.com/pdf/Referències.pdf

Citació recomanada:

Gifreu, Arnau (2012), El documental interactiu com a nou gènere audiovisual. Estudi de l’aparició del nou gènere, aproximació a la seva definició i proposta de taxonomia i d’un model d'anàlisi a efectes d'avaluació, disseny i producció. [Tesi doctoral]. Barcelona: Universitat Pompeu Fabra. Departament de Comunicació.