onvergència tecnològica es una expressió que designa la convergència entre els sectors de telecomunicacions, mitjans de comunicació i tecnologies de la informació. El fenomen de la convergència integral entre sectors va arribar a la seva primera manifestació bàsica quan els tres móns constituits per unes tecnologies i infraestructures digitals, uns operadors, un mercat i uns consumidors, varen començar, a mitjans de la dècada dels 90, a satisfer una mateixa demanda: el consum d’informació multimèdia consistent en àudio, video i dades.

Podem definir la convergència tecnològica de dues maneres diferents: una fa referència a la capacitat de diferents plataformes de la xarxa per a transportar serveis o senyals similars; l’altra es centra en la possibilitat de rebre diferents serveis a través d’un mateix dispositiu com el telèfon, la televisió o l’ordinador personal.

Tot això succeeix degut a que en els últims anys s’ha produït una confluència gradual dels diferents mitjans i llenguatges de la comunicació. A aquest fenomen, denominat “multimedialitat” a mitjans dels anys noranta, se’l coneix avui com a “convergència” i assumeix noves connotacions. Amb la digitalització, les fronteres entre els mitjans es tornen difuses. Les diferents plataformes, més que competir entre elles, tendeixen a complementar-se. Qualsevol mitjà ha de tenir ja presència informativa al World Wide Web o crear divisions que produeixin continguts en diferents llenguatges i formats. Respecte els continguts, s´empra la tecnologia digital per produir, sobretot, el mateix producte de sempre (Pons, 2008:13).

Ramón Salaverría, en el seu assaig anomenat “Convergencia de medios” (2003), en el qual reflexiona al voltant del procés de convergència tecnològica en el sector periodístic, opina que hem de considerar quatre dimensions essencials quan tractem sobre la convergència multimèdia: l'empresarial, la tecnològica, la professional i la comunicativa. El grau d'evolució d'aquestes quatre dimensions no és uniforme. Certes dimensions - en particular, l'empresarial i la tecnològica - tenen un nivell de desenvolupament avançat perquè, amb un parell de dècades a l'esquena, van ser les primeres a iniciar-se i, així mateix, perquè ha estat en elles on més s'ha invertit. En canvi, la dimensió professional i, molt especialment, la comunicativa, amb pocs anys de desenvolupament efectiu, es troben encara en un estadi embrionari.

Segons Salaverría (2003), els mitjans tradicionals - premsa, ràdio i televisió - es consumeixen a través de dos únics sentits corporals: la visió i l'oïda. El diari és un producte exclusivament visual, subministra informació a través de textos i imatges estàtiques. La ràdio, per la seva banda, és un mitjà merament sonor. La televisió, finalment, integra elements visuals (estàtics i dinàmics) i sonors. Internet ha suposat un significatiu avanç en la integració de codis comunicatius i en la conformació d'un nou llenguatge multimèdia, doncs és un mitjà que ha sumat noves possibilitats a les potencialitats sensorials que ofereixen els tres mitjans tradicionals, com les referides al tacte (serveis de transcripció automàtica al llenguatge Braille per a cecs, sistemes de realitat virtual 3D, etc.) i l'olfacte (dispositius per a la síntesi digital d'aromes, etc.). Certament, la possibilitat de crear continguts multimèdia que integrin imatge, so, sensacions tàctils i olfactives es presenta avui dia com a simple ciència ficció, però els desenvolupaments tecnològics permeten imaginar un futur en què la composició d'aquest tipus de missatges serà possible. Tot i això, la realitat de l’Internet actual és una altra deguda fonamentalment a raons tècniques (escàs ample de banda, limitacions en l'operativitat dels protocols d'interconnexió, pobresa en les prestacions multimèdia de molts ordinadors actuals, etc.).

A l’article Mitjans de masses, la gran extinció ?, Carlos Scolari (2009) reflexiona al voltant de del que assenyala Salaverría en el seu article, l’aparició “d’una nova espècie, - la World Wide Web -“. Segons Scolari (2009), l’aparició d’aquest nou mitjà “va fer entrar en crisi tot l’ecosistema dels mitjans, i fins i tot va arribar a amenaçar d’extinció algun exemplar de mitjà de comunicació històric”. A partir de l’adveniment d’un nou mitjà en un ecosistema, les regles canvien i les velles espècies s’hi han d’adaptar i intentar sobreviure. A la part final de l’article,  Scolari es refereix també a l’aparició i emergència d’un nou new media: els dispositius mòbils. En entrar a formar part de la xarxa digital, els mòbils es converteixen en un mitjà de comunicació des d’on es pot veure la televisió, escoltar música i llegir les últimes notícies, entre d’altres. Segons Scolari, per als estudiosos de la comunicació aquest esdeveniment, unit al de la xarxa, és molt important, doncs considera que en només quinze anys hem assistit al naixement de dues noves espècies mediàtiques. 

Resumint: en tot aquest complex ecosistema i el procés de convergènci relacionat hi juga un paper destacat un nou mitjà, el mitjà digital. I com a exponent clar d’aquest mitjà, Internet s’esta convertint en el mitjà en majúscules. Ara hi comencen a haver exepriències que barrejen la televisió i Internet, i tot això es produeix gràcies a un conjunt de factors que conflueixen i convergeixen, com són el tema de l’ alfabetització digital, un ample de banda generós que es tradueix en la suficient velocitat per navegar comodament per la xarxa, les tecnologies que aporta el Web 2.0 i el fet derivat que l’usuari es converteix en emissor de continguts  i l’autoria ja no és singular sinó compartida, plural.

En referència a la convergència tecnològica i al procés tan necessari de la digitalització, Ribas cita Emili Prado per assenyalar:

“Que tots els mitjans d'una aplicació multimèdia siguin arxius digitals gestionables de manera uniforme pel mateix sistema informàtic que els conté va donar veritable sentit a les aplicacions hipermèdia. La convergència tecnològica implica de manera natural la possibilitat, la inevitabilitat, de la utilització de tota mena de mitjans: "... la convergència (tecnològica) seria inviable sense la digitalització que permet manipular, de forma única, tota mena de fonts d'informació, és a dir, no importa que originàriament la informació fos àudio, vídeo, gràfica o dades ja que, gràcies a la digitalització, tot són bits.” (Prado, 2003: 3).

Com es dedueix de l’anterior paràgraf, els elements clau en la implantació real de la citada convergència tecnològica passen per la digitalització dels diferents mitjans (dades, veu i imatge), així com la transformació necessària amb la finalitat d’homogenitzar la seva transmissió.

D’altra banda, la digitalització és un fenomen que afecta els processos de producció, edició i distribució de la informació (Pons, 2008:12). Es tracta d´un procés que es caracteritza per l´aparició de:

1. Suports textuals basats en el codi binari (la qual cosa permet, a diferència dels suports tradicionals, infinites manipulacions i reproduccions del text sense sofrir pèrdues d´informació).
2. Dispositius de producció i distribució de la informació basats en el codi binari (publicació assistida per ordinador, edició no lineal de vídeo, etc.).
3. Intercanvis d´informació a través de xarxes basades en la transmissió per paquets de dades (base conceptual i tecnològica d´internet).
4. Noves formes d´organització de la producció (empresa-xarxa) i noves lògiques de creació i transmissió de la informació (xarxa punt a punt, codi font obert, etc.).
5. Convergències de llenguatges, mitjans i empreses

Aquest és el context en el qual les empreses implicades en el procés han de donar resposta a les necessitats del mercat, cobrint les seves demandes i estimulant l’aprofitament de les noves tecnologies per aconseguir la qualitat dels serveis que ofereixen a empreses i ciutadans, incrementant la seva productivitat i trobant  noves oportunitats de negoci .

El desenvolupament d’aques mercat digital exigeix a les empreses implicades un gran esforç innovador en serveis i aplicacions, que hauran de nutrir-se de múltiples continguts amb diferents formats. De la mateixa manera, el seu desnevolupmanet ha de realitzar-se sense exclusions, incorporant a tot el món i fomentant la possibilitat d’accés dels més desassistits o necessitats, és  a dir, evitant la fractura digital. Tot això podrá ser una realitat gràcies a les infrastructures anomenades de  Banda Ample.
Com assenyala en el següent text Beatriz Martinez Cándano en referència a la banda ample, en un article publicat a la publicació en línia de l’Observatori de la Biodiversitat (2006):

“Es evidente que cada vez se otorga mayor importancia a la banda ancha, debido al convencimiento de que ésta será, progresivamente, el medio de transporte más necesario y determinante de las posibilidades y oportunidades de envío, recepción y manejo de la rica y variada información que vamos a poder tener a nuestro alcance. Pero cuando hablamos de banda ancha no hablamos sólo de velocidad de transporte de la información. Banda ancha es también precio de la comunicación, es tarifa plana, y es conexión permanente. Es, en definitiva, conveniencia y valor para el usuario, que precisa o desea utilizar los medios disponibles más avanzados de las tecnologías de la información y de las comunicaciones, y que quiere que sus capacidades progresen y crezcan.”(Marinez,2006)

El mateix document de la Comissió Europea en aquesta matèria assenyala que "si bien goza de general aceptación la idea de que la convergencia existe a nivel tecnológico, es decir, que gracias a la tecnología digital los servicios de comunicación tradicionales y nuevos, con independencia de que utilicen imágenes, sonidos, datos o voz, pueden ofrecerse actualmente a través de muchas redes diferentes... la convergencia no es un concepto aplicable solamente a la tecnología, sino que significa también nuevos servicios y nuevas formas de actividad empresarial y de relación con la sociedad"
En base a l’anterior reflexió, podem considerar el fenomen de la convergència tecnològica des d’una visió més global com "el conjunto de procesos de transformación social, económica, organizativa y tecnológica que la digitalización está haciendo posible e impulsando"3. La digitalització, és a dir, la possibilitat de convertir qualsevol tipus d’informació o contingut en un conjunt de dades susceptibles de ser processades, emmagatzemades i distribuides digitalment, és doncs, la primera causa de la convergència. Nicholas Negroponte afirma que vivim en un “món digital”.

La convergència tecnológica és un procés que afecta directament el mode de desenvolupament de la societat. La implicació més inmediatat que presenta és l’aparició de mercats en els que confluexien vells i nous actors, no sempre en igualtat de condicions. De l’afirmació anterior es desprèn la importància de exstència en aquest procés d’una regulació adeqüada que garanteixi la lliure competència, doncs no només està en joc el desenvolupament d’un determinat mercat de serveis, sinó també el propi model de societat que la revolució digital i la convergència tecnolègica estan desenvolupant i que s’anomena “societat de la informació”.

En la sèrie d’informes anomenat Análisis de tecnologías convergentes de información y educación en el ámbito educativo, realitzat pelMinisteri d’Educació i Ciència del Govern d’Espanya, es comenta que des d’aquesta perspectiva tecnològica, la convergència dels mitjans de comunicació i informació sha d’ubicar més enllà de l’apropament, complementarietat, unió, interconnexió o integració tècnica que puguin tenir totes o algunes de les TIC entre sí. Aquesta convergència haurà de ser abordada objectivament amb totes les avantatges i desaventatges que té, o bé fins a on es pot arribar a interrelacionar, dels diferents suports, llenguatges, missatge, codis, formes o modes de consum dels mitjans d’informació i comunicació, o inclús la comercialització dels seus serveis i continguts.
També aporta un quadre esquemàtic que resumeix el concepte de convergència tecnológica de les TIC’s en cinc grans eixos amb els seus exemples:

 

 

 

 

 

 

Análisis de tecnologías convergentes de información y educación en el ámbito educativo, realitzat pelMinisteri d’Educació i Ciència del Govern d’Espanya.

El fenòmen des de la vessant periodística

Per altra banda, tant el tema de la convergència digital com el de la crisi econòmica estan transformant profundament l’ecosistema periodístic. L’editorial de la revista Canvi 16 del mes de març de 2009, moment en que la crisi al sector periodístic va tocar fons, exposa a mode de conclusió:

“Els mitjans han de tenir clar que no sobreviuran a la crisi si no venen un producte diferenciat, de qualitat. Aquesta és l’única garantia de superar aquests temps d’incertesa. La informació massiva via digital arribarà, és llei de vida. La gent navegarà amb el mòbil i obtindrà la informació al moment. I els diaris s’hauran de replantejar la seva funció. Però no s’ha de renunciar a la convivència dels dos formats. Es tracta, simplement, de saber què fa un i què fa l’altre. Hi ha terreny i hi ha espai per a tothom.”

En referència al mateix tema, en un article del mateix número de la revista, Jordi Molina  (2009) assenyala:

“La professió periodística està canviant. Editors de premsa, científics de la comunicació i professionals que acumulen anys en el món comunicatiu coincideixen a afirmar que vivim un moment històric i sense precedents en l’evolució de la professió. A banda, l’actual context de crisi econòmica que afecta el conjunt de la societat ha sacsejat amb força el gremi periodístic fins al punt que experts i teòrics en comunicació, com ara el periodista digital Dan Gilmor i l’investigador Carlos Scolari, creuen que estem davant un moment en què cal “reinventar” una professió que tendeix a la digitalització.” (Molina, 2009:8)

També inicideix en que un altre factor clau ha estat la  brutal caiguda de publicitat, motivada en gran part per la crisi immobiliària. Aquesta ha precipitat les reestructuracions a les empreses de comunicació, així com el seu plantejament sobre com abordar els escenaris tecnològics emergents. La premsa escrita és, segons Molina, , el sector que de manera més evident està patint la crisi de tots els sectors de la comunicació.

Per altra banda, respecte el món televisiu, que  tampoc passa per un bon moment, la televisió es troba immersa en un procés de segregació de les audiències. Com afirma Jordi Molina, la implantació de la Televisió Digital Terrestre (TDT) augmenta l’oferta audiovisual i això comporta l’aparició de nous Canals i l’augment d el’oferta laboral, però també “cal considerar el fet que el pastís publicitari s’ha de repartir entre més comensals”. A més, noves cadenes privades, com ara Cuatro i La Sexta, consoliden les seves marques a la graella de sempre.

Els efectes pràctics de la crisi econòmica són evidents. Diuen els teòrics en comunicació que “la crisi succeeix en el moment en què el que és antic mor i el que és nou neix”. El periodista Albert Montagut creu que la gran revolució dels mitjans no arribarà fins que els ciutadans s’acostumin a dur dispositius mòblis on poder navegar, a través d’enllaços, per la informació. Vicent Partal, director del diari digital Vilaweb, opina que el recorregut informatiu que ofereix Internet és “molt més ampli” que el de la premsa. Ambdós estan convençuts que el bon periodisme es pot seguir fent des d’un escenari interactiu. Per a Partal, “no té sentit que un diari tingui 64 pàgines, moltes amb valors sobre la borsa d’ahir mentre que els inversos tenen al mòbil les dades actuals”.

Perspectives de futur: un nou procés de convergència tecnològica

Un nou informe de la Rand Corporation destaca la inminència d’una nova convergència tecnològica que canviarà profundament la societat cap a l’any 2020. Aquest nou procés de convergència provocarà canvis com a mínim en 16 camps tecnològics, entre els que podem destacar les telecomunicacions inhalàmbrqiues, l’energia solar barata i l’agricultura genèticament modificada. Serà una nova convergència tecnològica que integrarà, entre d’altres disciplines, a la biotecnologia, la nanotecnologia, les tecnologies dels materials i les tecnologies de la informació. Aquest informe destaca el fet que vivim en una època en la qual la creixent utilització de les més divereses tecnologies esta canviant tots els aspectes de la vida.
L’informe destaca que “De esta convergencia inminente se desprenden una serie de aplicaciones: medicina y terapias personalizadas, modificación genética de insectos con el fin de controlar enfermedades y pestes, descubrimientos y pruebas de medicamentos computacionales, reconocimiento molecular que permitirá la aplicación superespecífica de medicamentos, biomimética e implantes capaces de restaurar funciones fisiológicas, materiales nanotecnológicos con propiedades superavanzadas…”
Tot això genera una sobresaturació d’informació en aquest mitjà i una falta de rigorositat científica en la publicació de la informació. Molts experts consideren que l’extensa quantitat d’informació és en detriment de la qualitat, i que al final el que acxabem generan tés “soroll”, que en definitiva cada vegada costa més destriar el gra de la palla (la xarxa com a generador de brossa digital, mai no sabem si la informació és d’una font fiable o no, tothom hi pot dir la seva)

1. http://www.cibersociedad.net/recursos/art_div.php?id=35 Observatori de la Biodiversitat Beatriz Martinez Cándano

Referències del text:

http://documentalinteractiu.com/pdf/Referències.pdf

Citació recomanada:

Gifreu, Arnau (2012), El documental interactiu com a nou gènere audiovisual. Estudi de l’aparició del nou gènere, aproximació a la seva definició i proposta de taxonomia i d’un model d'anàlisi a efectes d'avaluació, disseny i producció. [Tesi doctoral]. Barcelona: Universitat Pompeu Fabra. Departament de Comunicació.