uan ens referim a la Web 1.0 estem descrivint un lloc web que utilitza un gran grup de documents en format HTML (Hyper Text Markup Language) inteconnectats amb enllaços. Ens els seus origens, el concepte original de web estava definit per pàgines estàtiques en format HTML, les quals no eren actualitzades molt freqüentment. L’èxit de les anomenades puntcom depenia de la possibilitat de desenvolupar webs més dinàmiques també amb format HTML però enllaçades a bases de dades que s’actualitzaven constantment. En ambdós sentits, el fet d’aconseguir visites i una estètica visual acurada eren considerats com a factors d’èxit i prestigi importants. En suma, podem afirmara que la característica bàsica que diferència la versió 1.0 de la web és que aquesta és només de lectura, és a dir, l’usuari no pot interactuar amb el contingut de la pàgina o ho pot fer de manera mínima: el contingut i l’aportació es troben reservats a la persona encarregada de gestionar els continguts.
El terme s’ha creat amb la voluntat de descriure un estadi de la xarxa abans de l’impacte de les anomenades punt.com, que a partir de l’any 2001 varen aconseguir que la web donés un gir notable. La web que va veure el seu naixement a finals de la dècada dels 80 i principis dels 90 era un conjunt de documents web connectats a través d’hipervincles, però en el seu moment va representar una gran fita per als mitjans de comunicació degut a la seva rapidesa i a la seva visibilitat, ods conceptes molt valorats per l’opinió pública.
Una de les circumstàncies que explica el fet de l’ascensió imparable d’aquest mitjà de comunicació en tant poc temps l’hem d’analitzar des del punt de vista que es tracta d’una tecnologia que és molt barata, fàcil de manejar i compta amb una formidable capacitat de difusió. A més a més presenta dues vessants: una vessant cablejada - l’embrió de la qual seria la ja citada xarxa ARPANET – i una segona constituïda a partir d’infrastructures soportades per les ones hertzianes - els dispositius mòbils de telefonia-.
La World Wide Web també suposa l’aposta per la noció de seqüencialitat o no linealitat en els termes aportats per Armañanzas, Díaz Noci y Meso, molt propers al periodisme digital:
“La secuencialidad es una característica que se ha referido más a la producción que a la lectura de un texto. En efecto, el lector no tiene por qué seguir, sin desviarse un ápice, el camino marcado por el productor. Éste ha sido un fallo en el que se ha incurrido sistemáticamente, más aún desde que se impone el concepto de medio de comunicación de masas: un único emisor, y por tanto un único producto, para un único lector, aunque un lector masivo, eso sí. Sin tener en cuenta, claro está, que en esa masa se recortan las individualidades, y que cada persona, si bien tiene gustos e intereses comunes […], sobre todo posee sus propias opiniones, sus propias motivaciones, sus propios intereses. Esto ha hecho que se trate de ofrecer un producto más individualizado, un producto que no indique un solo camino a seguir, sino que proponga una serie de senderos por los que cada lector, en función de todas esas características propias, puede adentrarse a voluntad. Sobre todo cuando la cantidad de información que maneja es cada vez mayor, hasta el punto de que se impone que cada cual recupere sólo aquella que realmente le interesa y lo haga siguiendo el camino, o la secuencia, que más le interese” (Armañazas, E.; Díaz Noci, J.; Meso, K., 1996:63)
Referències del text:
http://documentalinteractiu.com/pdf/Referències.pdf
Citació recomanada:
Gifreu, Arnau (2012), El documental interactiu com a nou gènere audiovisual. Estudi de l’aparició del nou gènere, aproximació a la seva definició i proposta de taxonomia i d’un model d'anàlisi a efectes d'avaluació, disseny i producció. [Tesi doctoral]. Barcelona: Universitat Pompeu Fabra. Departament de Comunicació.